AIGUA LLUNYANA (2001)

 

AIGUA LLUNYANA

La sento des de lluny, sobre el teulat,

a les fulles vinclades per les llances

tortuoses, al terra tan humit

com la pell d’un nounat, dins de les temples

que esclaten amb el pes d’una nit sorda.

La sento des de lluny, sobre el tronc sinuós

de la figuera, sobre les pedres que duen

el rostre dels meus morts.

La sento sota els peus d’un blanc incendiat,

punxant-te els dits i el gest que s’endevina

sota la pell resseca.

La sento com colpeja les llambordes

on vares transitar: i et guia

els passos lleus abans de fondre’s.

La sento com penetra

les arrels amagades que deixen els teus ossos:

fins a fer-les florir.

La sento travessant els recs del mas,

clavant les urpes a les closes fèrtils,

enfilant-se a les saules emmudides

mentre la boira esquinça els esbarzers de l’hort.

 

La sento des de lluny. Sé que t’abraça

i cau, sempre més lenta,

sobre els teus ulls de fang.

 

MAR D’HIVERN

 

El mar, el vaig sentir com cada nit d’hivern

arraulida al fred llit d’aquesta casa:

es passejava ronc entre el meu son,

udolant com un llop afamat, esquinçant

la calma de la nit, i els oms que reposaven.

Emplenava els racons d’aquella cambra fosca

i els seus brams retronaven sota el llit.

Creuava com un llamp la porta humiliada,

urpava la noguera del capçal

i llepava el coixí de llana estoveïda.

Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè

entretallat, el cor que colpejava amb força

les parets del meu cos, fins que es feia silenci.

I a fora encara el mar.

Palpava tan a prop el seu udol

que em veia convertida en mar ferotge.

 

I feia un gest de valentia:

obria primer els ulls, després alçava el cap.

On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,

com plors d’un gos ferit.

 

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,

quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts

i ells duien a les branques la força de la saba.

Quan el glaç s’instal·lava lentament

a les herbes del pati, als solcs del corriol,

el mar m’era company fidel.

         

Ara vetlla el meu son que s’extasia

sentint la seva veu des de ben lluny:

el mar, sempre aquest mar, en cada nit d’hivern.

 

 

ELS CARRERS DEL POBLE

 

Passen hiverns sobre els carrers del poble:

hiverns de vents tramuntanats que emboquen

les últimes fillades de les branques

i canten amb la terra seca i pura.

I passen els hiverns

de la bufanda sobre els llavis erts,

de les basses glaçades al camí de l’escola.

Hiverns que varen estellar les saules

i van portar l’angoixa als tamarius,

mentre jugàvem amb les botes negres

a esgallar el gel de la nostra infantesa.

Són ara hiverns distants: no sento la remor

dels nens jugant a bistri o a futbol.

                  

Passen estius sobre els carrers del poble:

aquells estius de nits enjogassades,

de cadires esteses al llindar de la porta,

de converses fins a la mitjanit

i de colors i crits que la calor escanyava.

Van arribar després, aquells primers turistes.

I tots els coneixíem: l’alemany,

en Peter, l’holandès i aquell suís,

el del castell d’allà als afores.

Ara els estius també són diferents:

són els estius de mar, dels banys de sol.

No sento els nens que criden a la plaça

i tots aquells turistes caminen sense nom.

 

I el temps que passa pels carrers del poble

s’endú la veu dels avis que hi passegen

i el somni dels infants que hi vam dormir.