COM OMBRES VIVES (1996)
JARDÍ
La boira es va esvaint. En el jardí manyac
floreixen lentament les roses i els geranis.
Avui tot té el color de primavera albada:
el verd d’alguns brotons del freixe i de la saula,
el blau de les finestres i el roig de les teulades.
També tu has estrenat la llum de primavera
i corres amb deler per l’herba flamejant.
Arreceres el gat en el teu cos petit:
el contemplo encisada i t’abraço en silenci.
El nostre món és ara aquest fidel jardí.
Darrere de les tanques, rondina la ciutat,
baladregen els cotxes i bramen les antenes.
Pel demà que t’espera, pel futur que tindràs,
jo no tinc cap resposta. Només puc oferir-te,
quan corris jardí enllà, un gest, la meva mà.
OMBRES
Saps? A vegades tinc por de les ombres
que corren per la cambra del meu cos.
Són corbs voraços que s’instal·len
a la ment i l’habiten amb constància.
Amb el bec van furgant racons secrets
que no vull ensenyar. No són amics
ni hostes benvolguts: entren, no truquen
a la porta i els sento mentre pugen
els graons de l’escala lentament.
indiferents al gest que els fa la vida,
no s’aturen, m’espien les febleses,
em mostren, famolencs, la imatge de l’oblit:
algues fines segades dels peus de la memòria.
Tremolo i, sense veu, reclamo la indulgència
de les ombres que avancen.
Enllà, a través del vidre,
el vent ratlla la posta, esgarrapa la boira,
i la llum abatuda es dissol en la nit.
QUAN RECORRO EL TEU COS...
Quan recorro el teu cos en la nit blanca,
ets un llenç transparent. Puc estampar-hi
les imatges que em plauen: vespres plàcids
al jardí, seduïts per veus d’infant,
la música vibrant que ens fa silenci,
l’espurneig instantani dels teus ulls
i els mots pausats mig dits a cau d’orella.
No ets refugi, ni ets illa, ni un oasi
on sojornar. Diferent cada dia,
cada instant, ets un camp per conrear,
un bosc per esbrossar, un mar per navegar.