DES DE L’ARREL    (2009)

 

RESPIRAR

 

Des de l’arrel, escric.

Amb l’impuls de la sang

que enterra les aus al sorral

i els trosseja els ossos.

Amb l’espasa del vent que mutila l’onatge,

amb l’ull cec de l’estany

per on llisquen el foc i les brases cansades.

 

Escric des de l’arrel.

Per bategar amb els boscos

i enfilar el laberint dels branquinyols

nuats al gran ofec del temps,

quan respirar és la mort inajornable.

 

PELL

 

T’espio el gest. T’espio les paraules.

Entre nosaltres, cap instant:                  

sóc la pols dels teus dits, el batec de la sang,

el teu present exacte.

Per què he de sentir el pes de veure en tu

la meva carn que es torna marbre,

la veu que es trenca, els ulls que callen?

Més enllà d’aquest cercle que ens tenalla,

l’univers es dilata: hi suren d’altres mots,

laberints d’arbres, peus de llunes,

algun déu que vigila els nostres cossos.

 

Només la pell és tot un regne: la mirada.

 

VEU

 

A la ràdio esclata una veu de tenor

i se’m clava a la pell com una espina tendra.

Paro el cotxe de cop.

La meva veu endins, ben endins, també esclata

feta sang, feta crit. Un silenci que em tanca.

Amb les mans al volant,

em dissolc en les notes captives al clos

de quatre portes blanques.

Fins que els ulls aflamats

es pengen als aurons encesos de tardor:

sento els cotxes que corren, sempre avancen.

 

Passa el temps i els motors i les fulles que jauen.

 

 

NÚVOLS

 

Com que només queden els núvols per mirar, agafo una agulla per cosir-los al cel amb fil de coure, amb un repunt que en destaqui la porta per si hi vol entrar el vent. Després, quan la nit sobrevoli els arbres i els camps, demanaré al sol una espurna de llum i en faré un fanal per la glorieta.

A la casa dels núvols, s’hi pot arribar amb un bastó de cec aflamat de la punta o amb un grapat de fulles que el vent espargeix per revelar totes les rutes del dia.

 

 

GIACOMETTI

 

No demano res més: ser un riu de sol fendint la fosca, una àliga llaurant les cavernes del mar, clavar les meves mans de molsa a l’escorça del freixe.

No demano res més: sobrevolar el meu poble i veure els nens polsant els violins de fang, creuar el llindar de cada casa, trobar el secret de cada llibre, renéixer en les paraules que han florit en el glaç.

No demano res més: el pa i la sal en tots els ulls, la música en els dits dels peus, els colors a les ungles del cor, un matí lluminós a l’ombra de les mans.