EM DIC LA VEU   (2017)

 

 

CAMÍ INVERS

 

                                                                     Sempre queda la possibilitat de sortir de casa.

                                                                                              Joseph Brodsky

                                              

Sempre queda la possibilitat

de tornar sobre els mateixos passos,

de deixar de ser mare i dona i nena

i d’embolicar-me com un cargol

en un ventre oblidat.

                  

També queda la possibilitat

que s’acabi l’estiu,

l’anar i venir a deshora

i la calor que invita a entaforar-se

a la cova dels pins.

                  

Sempre queda la possibilitat

que emmudeixi el lladruc de la platja

que borda sota els peus,

i que tornin l’hivern

i una mica de gel a les basses -molt poc-,

el vent que salta entre les cames

com un llamp creuant el crepuscle,

l’anar i venir a les hores convingudes,

l’arrecerar-se sota els llums

o en la nit que és tan llarga.

                  

També queda la possibilitat

de caminar sota els pollancres,

pel corriol ombrívol on s’han podrit les móres,

de veure el niu d’un oriol

a la timpa del riu

o l’ala d’un ànec errant

que es clava al ventre de la lluna.

 

Sempre queda la possibilitat

que no torni el dolor que hi és sempre

sense lapses ni treva:

un punyal sempre endintre.

De sentir que la vida serpenteja

pels carrers

i em diu bon dia a cada cantonada

mentre vaig fent el camí invers:

del passat cap a l’úter, de l’úter al no-res.

 

NO DIC RES

                                                        Uttering nothing but blood                  

                                                                  Sylvia Plath

No dic res sinó sang,

una sang vella i fosca,

la de l’ànima seca, la del porc

que mor sobre les fulles

mentre al voltant els gossos

enfolleixen de set.

No dic res sinó sang,

la dels infants que em miren rere el vidre

o enmig del tel blavós del fum de la metralla:

han après a llançar granades i morters

i els seus ulls són de vaca adormida.

No dic res sinó sang:

la dels fills que han nascut

en la nit o en la tarda tan cega.

Mira’ls ara a la taula

menjant bresques de sal,

vestint-se amb el dolor

que encén els plats i els crema els llavis.

No dic res sinó sang:

la dels morts amb els ossos de tenebra,

amb el cap blanc, llustrós

com l’aigua on ara rento els plats.

Les seves mans per entre el doll

se m’arrapen als dits.

“Vine –tots criden. Correm per les arrels,

exhalem terra per la boca,

dormim sobre l’escata de les pedres”.

On sóc, per on respiro?

Sóc dona i animal acorralat.

No dic res.

No dic res sinó sang.

 

FOC

La mare ens rentava els cabells cada dissabte

i el pare feia foc.

Agenollats a la cadira,

amb el cap inclinat sobre l’aigüera,

les mans manyagues de la mare

feien créixer el sabó.

La cuina era petita i la taula ben blava.

Després, amb els cabells humits,

sèiem vora del foc.

Lliscava esquena avall un filet d’aigua freda

i un lleu estremiment ens resseguia el cos.

No sabíem encara

que aquell instant feliç

cremaria amb la llenya.