ESQUERDA (2022)

​

              I

              Damunt de les parpelles, aigua.

              I sal damunt del pit.
              Pa i raïm a les mans, 
              als peus, terra.
              Falten deu minuts encara.
              Els ulls es vessen sobre el camp.

 

 

              Sents les campanes?
              Fan passos curts. Gemeguen.
              Les sents?
              Falten deu minuts encara.
              I els teus ulls es vessen sobre el camp.
              Sents les campanes, mare?

 

 

              II

              Corre l’aigua.
              Ruixat ardent que arrela.
              La canoca de blat de moro creix.
              La tija de la userda. Creix.
              La figuera obre els ulls           
              i veu com creixen les arrels.                 
              Arbres d’aigua, les arrels.    

 

             Aigua.
             Reixat d’aigua als teus dits,
             a l’esquerda del cos.
             Aigua. 
             Amara la terra i s’adorm.
             És l’aigua que es desperta en el teu úter.
             I creix.
             Enfila’t a la branca!
             Veus com plou?

 

 

            III

            Esquerda.
            Formigues.
            Corriols.
            Senyals negres al mur.
            S’acosta una tempesta.
            Il·lumina les rutes sense límits.

 

           Una esquerda a la pell.
           Supura. Sagna. 
           Un llampec s’hi ha estampat.
           Et grava amb un cisell el cos.
           S’acosta una tempesta. Sense límits.

 

            IV

           Escales.
           Muntanyes i oceans.
           Pujar al cimal del món.
           Baixar al cor de la terra.
           Hi batega una creu.
           Ha florit?

           Són molts graons per enfilar-s’hi.
           No hi pugis. Sents? 
           La fusta cruix.
           Al cimal no hi arrelen els plançons.
           Al cor de la terra no hi ha cap creu.
           L’eternitat és lluny.
           Tan lluny!

​

​

           V

           Les orenetes han tornat al niu.
           Dibuixen arcs invisibles en l’aire,
           camins de fum.
           Ens espien els passos.
           S’aturen un instant. I fugen.
           El món com s’il·lumina!

​

           Sents com repica la primavera?
           La veus, la llum del món?