UN LLOC A L’OMBRA (2011)
UN LLOC A L’OMBRA
Sense pell, en un lloc a l’ombra, visc.
Desnuada de mi,
amb els dits cabdellats
a la madeixa de la mort
mentre escolto les hores sense veu,
amb la finestra oberta al vent glaçat
enmig d’un naufragi de núvols.
Em sé terra de nit i pols crepuscular,
acer d’estrella i ombra,
el so desafinat dels meteors.
Saliva de cuc, boca de llimac, em sé,
un bri cansat de fum, la cicatriu del foc.
Als fils gelats del vent, estenc el meu vestit:
la pell que sobreviu llagada
en aquest lloc a l’ombra.
BLAU
Ara tot és blau:
el cel i la nit
i la llum i cada astre.
És blau el glaç que sebolleix el camp
i crivella les gleves.
Com la llum blava són els xiscles de les garses,
dels ebris a la nit.
Blaus com el cel
són els carrers, les places, els balcons,
les veus dels nens que van seguint la mare.
Cada passa del cos és blava:
el moviment dels dits, l’estrebada d’un múscul
i l’aleteig dels ulls.
Tot el silenci és blau:
viu en les gotes d’aigua que llisquen de les fulles,
en cada instant dels meus instants,
en el no-ésser dels meus dies,
en l’aire erràtic que forada
totes les meves nits.
AUTORETRAT ( A la manera de Francis Bacon)
1
Duc sang al davantal i fang a les sabates. Em torço sota el llum amb el cap esberlat, els ulls esvorancats, les dents crepusculars.
Què puc mostrar a la fosca, davant de la finestra cega?
Sota el glaç dels meus músculs, hi ha els ossos capolats, la sang que es va escolant per dibuixar-me l’ombra als peus, i enmig de l’ombra, el groc d’una bombeta nedant en mars vermells. Mentre vola un falcó rere el vidre.
2
Els límits tracen el paisatge del meu cos: el límit del meu temps, el límit de l’espai que construeixo dins d’aquesta urna fràgil.
I sóc els límits del meu cos. El meu cos sense peus, assegut a la línia dels músculs, mentre provo d’obrir la porta d’aquesta urna.
Els límits del meu cos cargolant-se dins l’ombra. Els límits del meu cos sense ossos, sense músculs, fet aigua que s’escola per l’escletxa de l’urna d’aquest món.
Els límits del paisatge del meu cos, el límit del meu temps, el límit de l’espai que he construït sobre el paisatge del meu cos. Mentre vola un falcó rere el vidre.
3
Sóc un somni en néixer el dia. I visc a l’ombra de la nit, amb la cara ratada pels espectres que s’arrauleixen al meu volt.
Trepitjo els fulls dels llibres envellits, les restes del meu cap picotejat per un falcó, la sang que es beuen els espectres.
Sota el vestit, hi ha el buit immesurable: un cos tan transparent com la llum que trasmuda les nines dels meus ulls en minúsculs grumolls que rodolen per terra.
Sóc un somni en néixer el dia, un somni que s’enduen les ombres de la nit.
PEDRES
Aquesta línia de pedres
és el nostre amor:
un dibuix sobre el fang, un escorpí enterrat,
les pàgines que escriuen les arrels
del nostre pati.
Aquesta línia de pedres
és el nostre amor:
ens guarda dels lladrucs de cada nit,
escorta els batecs de la sang
i jau amb el dolor que ara ens abraça.
LECTURES
El que hi ha a fora té un llenguatge
que no sé com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l’olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.
Si miro amb ulls de cec, llegeixo
aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mil camins de l’ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s’ha escrit
sense llenguatge.
DESPULLAR-SE, 1
Despullo el cel de núvols.
Hi estenc totes les ombres que viuen dins de casa:
l’ombra del vi a la taula,
la del préssec al plat,
la del vas a l’aigüera.
Despullo la nevera
de l’ombra de la llet, de les sobres de lluç,
i trec la roba de la rentadora:
l’estenc amb les ombres al cel.
Retallo l’ombra de l’escala,
del ficus del replà, del test del passadís.
Trec la jaqueta de l’armari
i les sabates de la capsa:
en deslligo els cordons i els nuo a un pany de cel.
Quan ja no queden ombres a la cuina,
en cap paret ni en cap racó,
em despullo de mi: la pell, les mans, els braços.
No em queda res.
Només un cap de núvol enfilat a la brusa
que brilla entre les ombres d’aquest hivern tan llarg.
PARAULES BLANQUES
1
Quan la paraula es torna blanca
i cau sobre la neu,
es pot sentir el silenci.
silenci de la neu,
silenci de paraules blanques,
silenci vora el riu.
2
Els ulls s’esbalcen en la quietud dels flocs
i esperen un lleu gest dels dits dels arbres,
el pes de l’aigua entre les herbes,
el crec d’un branquinyol.
Les mans lligades a l’alè dels ulls
esperen ésser lliures per esquinçar el silenci,
per llançar el foc sobre la neu,
per respirar damunt les pedres blanques
i esquerdar el glaç que amaga les cendres de la veu.
3
Construir un gest amb les paraules
i amb les paraules poder abatre un gest.
Imaginar el teu gest sense paraules,
amb les paraules,
Imaginar el teu gest.
Crear el teu gest amb les paraules,
crear sense paraules el teu gest.
En una sola imatge.
Sense paraules blanques.