TEMPS EL·LÍPTIC
(De la primera part: Temps el·líptic)
COPÈRNIC
Quan a migdia eixuga la terra,
qui pot suportar la seva cremor?
Jesús ben Sira
El sol mou l'horitzó, decanta els arbres,
desplaça les pedres i l'aigua,
despulla la llum.
S'allarga com els dits del riu
i balanceja el gronxador del vent.
Al migdia, s'atura al llindar de les cases:
estassa les cortines
i llaura els vidres amb els dits del foc.
S'enfila pel balcó,
conjura ingravideses, encén dominis cecs.
Cansat de la dansa centrípeta,
fulgura en la incertesa del pendís
i acull el seu origen.
Escolta el rosec del crepuscle
mentre espera la nit.
EL LLOC
De vegades, tot sembla ser al seu lloc:
les alzines arrelen, ben quietes,
al caminet de pedres,
l'ascensor puja i baixa
i als barrots del balcó
van allargant els fils, les teranyines.
El dia és ple de llum i un nen s'adorm
dins del cotxet que llisca a la vorera.
De vegades, a sota de les pedres
hi ha més pedres –els escorpins hi fan el niu-,
les aglans són corcades, les aranyes s'aturen
i una garsa jeu morta al caminet de l'erm.
Un nen plora ben sol
i l'ascensor descansa.
I encara tot és al seu lloc.
EL NOM
Quan he d'esculpir el nom,
hi llanço pedres,
com si amb els cops pogués
tornar-lo a dir.
Només dibuixo noms i hi llanço pedres
per si algun dia trobo el meu,
ple de cops però encara viu.
(De la segona part: El cor obscur dels mots)
DIR OMBRA
Diu la veritat qui diu ombra.
Paul Celan
"Diu la veritat qui diu ombra":
les arrels de la nit, la fretura del cec,
l'enigma de la fosca, el borboll del xiprer.
No pas aquell que invoca el blanc de l'aire,
les paraules clavades amb espines de sol
a l'abisme florit de la terra salvatge.
"Diu la veritat qui diu ombra":
qui arrenca fils de llum del cor obscur dels mots.
POEMA FLOR
Quietud.
Les flors blanques de l'acàcia tremolen amb la tramuntana. El silenci
s'esquinça. La veu del vent s'instal·la a tot arreu: les tiges del blat onegen, el cel és cada vegada més llis, els xiprers s'inclinen i aombren la terra.
Poema.
Inici silenciós i estàtic, estat d'alerta imprecís però inquietant,
esclat creatiu, delirant i balsàmic, enlluernador i cec, que enfosqueix la realitat
i encén l'instint.
Plouen les flors
del núvol de la branca.
Aigua de pètals.
(De la tercera part: Com una vella estàtua)
NOIA I GINKGO
Al peu del ginkgo de tardor,
milers de ventalls grocs
bressant els teus quinze anys,
seduint el teu dia.
I tu amb els ulls al mòbil,
quieta sota l'arbre despullat,
envoltada de tantes fulles mortes,
ignores que la vida batega més enllà:
en l'enigma del ginkgo que et cobeja,
en la llum que s'enrosca en els teus dits.
NENS NEDANT
Plou.
Volo amb els ocells.
M'enfilo fins al sostre
on s'emmiralla l'aigua transparent:
hi veig els nens nedant
i els monitors que els guien amb la veu.
Si desplego les ales,
els puc resseguir el cos
amb les gotes que em plouen de les plomes.
I l'aigua que ells retallen amb els braços
ara és aigua de cel
que els regalima de les plomes.
I neden com ocells sota aquest cel de plata.
(De la quarta part: I veure passar els núvols)
MERCAT
Mira aquest peix:
la boca oberta,
els ulls oberts,
l'opercle que batega.
Aquesta set de viure!
I tu penjada a l'ham del món.
ORIGEN
Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.
Als nostres peus hi creix la llavor del principi.