CELOBERT

CABIROL

 

La llum, només un vel i una boira de grocs,

s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.

Capvespre al caminet del riu.

 

Un fresseig fa arborar les romegueres

i corre al canyissar.

El salt encegador d’un cabirol

agita els àlbers i estremeix els joncs.

 

Aquest instant només. Una mirada.

El temps que va del so

                                               al llarg silenci.

L’alè que va deixant la nit

als ulls encesos del capvespre.

 

 

CEL ANTIC

 

Vingués el cel antic, el que ens abriga a tots,

amb el vent furient,

vingués a abatre els murs que ens tanquen en la por,

amb les ales de foc,

vingués a encendre els camps erms de paraules

amb els sons primigenis,

no hi hauria cap nit i els mots resplendirien.

 

Vingués la tempestat

que ens arrabassa el vent i el foc i els sons,

seríem només aigua i pols eterna

en el gran buit del temps, sense recer, sense ànima.

 

I encara si tornés el cel antic

al cor de la tempesta,

tots els murs volarien fins al mar

i farien de boia

per salvar el foc de la paraula.

 

 

CIUTAT MEVA

 

Ciutat meva, ciutat de captards lents,

d’albes recloses als turons,

que vius enmig de l’aigua,

envoltada d’alzines i pollancres.

 

T’he vist des d’un balcó del carrer de la Força,

en el silenci dels racons poblats d’hortènsies,

sota el repic ardent del campanar

majestuós, al peu d’un mur

perfumat de glicines.

Ciutat meva, carreus i pedres i ombres

t’arreceren, i tu guardes les cases,

la molsa dels teulats.

El cel emmiralles, i els arbres,

les façanes que dormen sobre el riu,

ciutat de ponts silents i gràcils,

de ponts austers i nobles,

d’arcades que cenyeixen les places i els carrers,

ciutat de núvols ribotats

pel blau cendrós dels dies foscos.

 

T’he vist des d’un carrer que bull

enardit de comerços,

lligat a les geometries

de pisos nous i blancs.

Et recordo fa uns anys:

la llum musculada de l’aire

s’escolava al carrer Cardenal Margarit,

a la bresca d’un pis ple de formes buidades,

on l’instant s’estremia

amb el brunzit de riures i cançons.

Res no esclafava el pensament:

érem l’allà i l’aquí,

el temps inacabable -i no ho sabíem-,

en aquell cel llampeguejant.

I tu, ciutat acollidora,

ens vas oferir el bàlsam i els colors

per a aquell cos camaleònic, que era el nostre.

 

T’he vist des d’un carrer als afores,

cerclat per cases adossades,

prop d’uns quants masos vells que encara estotgen

les veus del galliner, l’olor del fang.

He caminat per corriols enmig dels roures

i he contemplat com volen les puputs

i aquell pit-roig que m’acompanya

els matins freds d‘hivern.

És al carrer Pica d’Estats

que he vist desplegar-se la vida

desfilant de puntetes sobre els límits del cos,

alçant-se sobre el mur de la incertesa,

saltant sobre el teulat llisquent dels dies.

 

Retens, ciutat amiga, el temps que passa:

la llum que neix cada matí,

el so de les campanes, les fulles de colors.

Jo m’hi arrecero i caic a poc a poc,

com els granets de sorra d’una clepsidra antiga.

 

 

AMPOLLA

 

En aquest camp tan sec, al peu d’una argelaga,

ja fa dies que hi ha una ampolla buida

de lleixiu.

Veig en el groc del plàstic les nafres de la terra

cosides una a una en els meus dits,

testimonis callats de la sang amb què escric

el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.

 

 

 

ODA A UN GOS DE CIUTAT

 

De vegades, la pell del carrer és transparent

com el vidre, i a sota s’hi pot veure

l’aire oblidat en un cistell de balca,

els fils frements de l’aigua

i el caminar perdut d’un gos:

li miro els ulls de foc opac

i hi trobo els meus.

Nodrits amb llet i sang,

creixem sota les pedres.

Fem vida allà: torrem castanyes,

mosseguem pomes,

escoltem tots els orgues de la nit:

les aigües mortes i els miols dels gats,

fins que aflorem tots dos, els ulls dintre dels ulls,

al ranuncle que brota enmig de dues pedres.

 

 

NINGÚ

                                                                                  No one.

                                                                                              Anne Sexton

 

Em sostinc amb les crosses pintades de cel,

etèries com una cançó de Bob Dylan.

On és el maleït paraigua,

ara que plou i tot és negre

com un llac de petroli?

 

Al meu voltant, ningú.

 

Si hi havia hagut déus,

fa temps que s’han tancat en un lavabo.

Anne Sexton s’ha reclòs al cotxe

amb l’abric de pell de la seva mare. I un vodka.

Sent l’escalfor sota les ungles blaves.

i veu els àngels blancs que volen

per contemplar els seus ulls.

 

Al meu voltant, ningú.

 

Només les notes d’A Hard Rain’s A Gonna Fall

florint al vent, sense paraules,

i les gotes de pluja que repiquen

sobre el paraigua,

com una caixa de difunts

que es rebenta a la mà.

 

Al meu voltant, ningú.

 

Hi havia hagut certeses amb consignes de llibre,

poetes amb un pic i una llanterna

que excavaven abismes,

infants que es vertebraven contra el vent

en pobles buits,

exploradors de nits, camells vestits

amb pell de serp.

Ara hi habita un ordre intern

de dona calcinada

i el ressò d’una fulla abans de caure.

 

Al meu voltant, ningú.

 

 

NOMÉS AIXÒ

 

Només això et vull dir:

escombrem els racons tan plens de pols

que ara ens fan invisibles,

obrim de bat a bat les portes i els balcons,

encetem una fruita,

  tu i jo,

tastem-ne la dolçor. I l’acidesa.

I després de mirar-nos, engolim-nos

                                                                       tu i jo.

 

 

ENLLÀ

 

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.

Gotims de sol al vidre opac

i un filet de llum a la falda

m’amanyaguen el cor

i em diuen que respiri,

que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,

que m’estiri damunt del terra fred

i abraci el cel d’enllà del sostre.

No sé si respirar.

Al cos m’hi neixen ales.