ESCRIC PER EXISTIR
Escric perquè escriure forma part de la meva vida, com el mar que excava les línies del temps, com el vent que transporta les paraules des de l’horitzó eternament llunyà fins a la riba arenosa, com el riu serpentejant dels meus dies d’infantesa. Escriure forma part de la meva vida, com les mans i els gestos dels que m’acompanyen, com les cares dels que estimo i els ulls dels que no hi són. Com les gotes de pluja en cada fulla de gerani, en el tronc de la saula o en els dits del xiprer. Com els passos lents que dibuixen el perfil de les hores.
Escric perquè escriure és viure, comprendre, imaginar, contemplar amb els ulls de la ingenuïtat el que ens ofereix la vida: els primers mots del nen, el vol oscil.lant de les fotges, els tamarius florits. I assumir el dolor i la soledat que ens agombolen.
Escric per escoltar el temps i per sentir el silenci, per plantejar-me interrogants eterns que mai no sabré respondre, perquè accepto la fugacitat de l’instant, l’atzar que ens escomet i el risc de viure.
Escric perquè estimo les paraules, les preservo en cada vers, les vetllo en cada ratlla, i elles em preserven del glaç i el desert de les hores. Perquè estimo el seu dring quan em parlen de terres, de llum, de les ombres del viure i de la por de morir. Perquè m’ensenyen a construir el que sóc i el que penso, el que sento i el que visc. Perquè són les paraules les que donen forma al meu univers i el justifiquen.
Escric perquè em sé efímera, com les fulles d’hivern que transiten sense nord pels camps i pels carrers, com el perfum dels jacints que s’esvaeix en l’aire del jardí. Perquè sempre m’acompanya la fragilitat del cos, del rostre i de les mans.
Escric per expressar-me sense dir-me, per explorar horitzons que desconec, per teixir amb el fil de les paraules el pensament del cos, de la veu i de la terra.
No escric per lluitar contra l’oblit, sinó per combatre el no-res, que és la por i és el buit i és el silenci estèril.
Escric perquè espero el desgel que arriba amb les paraules.
Escric per existir.
EL POEMA
El poema: l’enigma, la llum on habitar, l’espai on respirar enmig dels mots, el lloc on ser.
El poema: l’enigma, la revelació i l’enigma de la revelació. Errar de terra en terra, recollir el pensament d’entre les pedres, trobar el silenci a la punta dels dits, veure’n l’empremta en la llum, sentir la veu que percudeix tot l’ésser amb una força estranya.
El poema: la llum on habitar, la casa entre silenci i silenci, l’espai que acull les ombres, el lloc que es fa dient-se, el cos que es fa transitant per la llum i les ombres.
El poema: l’espai on viure enmig dels mots que conformen el ser i que són l’ésser, un únic ésser que arrela en la paraula, que alena amb la paraula i en la paraula es dissol.
El poema: el lloc poblat pels mots del silenci que parlen amb la llum, que viuen en la llum i en la llum moren. El silenci que atura el temps i eleva el pensament. El silenci que incendia la paraula, que és el lloc on ser.
QUINA RELACIÓ EXISTEIX ENTRE LA VIDA I LA LITERATURA?
La vida i la literatura són com dues germanes que comparteixen l’habitació. Les activitats, els sentiments i les impressions de l’una són independents de les de l’altra, però cap d’elles existiria del tot sense la presència de l’altra. A voltes es necessiten mútuament: necessiten comunicar-se o estimar-se o barallar-se. I el resultat, aleshores, és el d’una màquina abassegadora, amb una potència indescriptible, que s’acosta a la plenitud de la perfecció. A vegades, però, s’alça entre elles una muralla que sembla inexpugnable: poden conviure temps i temps sentint-se el dring dels braçalets sense ni adonar-se’n, i poden conversar plàcidament sense confiar-se la veritable essència de les paraules. Poden passejar per la vora del mar, trepitjar les randes efímeres de les onades a la sorra, poden observar com s’esquitlla la llum fins al cau més amagat de les roques, però no saben confessar-s’ho encara.
O són com Marta i Maria. L’una feinejant sempre, trescant pels instants de l’existència com un còdol guiat per un timoner inconegut i immers en un corrent imparable; i l’altra sentint els batecs de l’ombra, les notes transparents de la música, la veu plàcida de les gotes de la pluja, embadalint-se davant els marges clapejats de ginesta olorosa, davant dels àlbers remorosos en els dies esventats, davant de la immobilitat acolorida del mar. Fins que un dia decideixen compartir les experiències i proclamen la validesa de l’acció del qui contempla, i l’harmonia del qui trafiqueja pels viaranys.
O com Càstor i Pòl·lux, infantats per Leda que havia estat convertida en cigne per un Zeus enamorat. D’aquesta unió amb el pare dels déus nasqueren Pòl·lux i Helena; de la unió, aquella mateixa nit, amb el seu marit humà Tíndar, nasqueren Càstor i Clitemnestra. Càstor i Pòl·lux, semidéu aquest, i humà el primer, eren diferents, però tots dos participaren en la famosa expedició dels argonautes. Tal com la literatura i la vida: pertanyen a mons distints, parlen llenguatges singulars, però totes dues s’han embarcat en la mateixa aventura: la de viure la vida amb els ulls de la literatura, i viure la literatura amb els ulls de la vida.