CARLES CAMPS MUNDÓ PARLA DE CELOBERT

AQUELLA CARN DE FOC ÉS ARA BRASA”

 

Celobert, l’últim recull poètic de l’empordanesa Rosa Font, respira bellesa crepuscular, qui sap si la bellesa més bella. O si voleu, desprèn acceptació alliberada de tant com no és possible, de tant com no ha sigut possible, un sentiment de fuita constant de l’hàlit de la vida, en contrast amb la solidesa arquitectònica del llegat de pedra, presumptament immortal, de la Girona —on la poeta viu— situada sempre entre l’esplendor i la misèria que aquesta mateixa esplendor ressalta. Font, atrapada per la hipnosi de la perdurabilitat i la significació de la història, que ens en fa sentir part a pesar de la nostra insignificança i la nostra caducitat, ens en diu:

 

[...] Retens, ciutat amiga, el temps que passa:

la llum que neix cada matí,

el so de les campanes, les fulles de colors.

Jo m’hi arrecero i caic a poc a poc,

com els granets de sorra d’una clepsidra antiga.

 

I amb tot, la poeta sap prou bé que és una història amb vencedors i vençuts, com totes les històries. Per això l’aparició més d’un cop, en els versos de Celobert, del rodamón, del desterrat de la vida comuna, com a metàfora, potser involuntària, de les derrotes personals, davant de les quals la grandesa de segles —l’escriptura històrica del poder— es mostra indiferent. Només compta la macrohistòria. El poema “Gos i ombra”, sobre un indigent, ho fa explícit:

 

[...] Un gos i una ombra.

Tota la solitud.

 

Girona, sí, però també Mainhattan, el barri de Frankfurt on els gratacels, com a tants altres llocs del món, són la continuació de les grans fortificacions medievals com a símbol del poder.

Deia que la poeta es “troba” atrapada, subjugada, pel pes del passat històric, ben cert, però alhora es “busca” en l’elementalitat, en la “pre-història” de la naturalesa, encara tan pròxima allà al seu poble natal, Sant Pere Pescador, amb els aiguamolls del Fluvià —[...] Un fresseig fa arborar les romegueres / i corre al canyissar. / El salt encegador d’un cabirol / agita els àlbers i estremeix els joncs. [...]— i tots els camps riquíssims de fruita i de cereal que s’estenen cap a Castelló d’Empúries, cap a Vilomacolum, cap a l’Armentera —[...] Fujo. M’amago enmig del blat, / em gronxo als dits de les espigues / i salto. / Lleuger com un insecte.— Una Rosa Font, doncs, sempre esquinçada entre tradició i elementalitat, entre les veus precedents i l’encara-no-veu dels orígens. Entre l’èxode de la cultura després de l’Expulsió i el Paradís perdut d’abans de les paraules del pecat del coneixement, amb la certesa que la gran poesia no deixa de ser un reconeixement que la Culpa és haver sabut i que el Poder ens ha obligat a “pecar” si no volíem ser simples joguines entre les seves mans. Aquesta és el preu de la llibertat que tants “déus” volen sotmetre, però acceptar la submissió és malversar el nostre únic sentit.

El mateix títol, Celobert, ja és indicatiu d’aquest sentiment d’estar “captivat” (de “captiu”) per una arquitectura en el sentit literal —des dels celoberts es veu el cel com des d’un pou—, però també (senti)mental —la pròpia construcció de la vida que t’acorrala en el ser i l’estar del teu jo cada cop més circumscrit—, tot i que es maldi per viure obert al cel, com en la llunyana infantesa idealitzada, un cop perdonat a cops d’oblit el seu malestar. Llegim en el primer poema, que dóna nom al llibre:

 

[...] No he trobat cap resposta

en la bellesa ni en l’horror

ni en la mesura exacta dels mots i les imatges.

Et deixo les preguntes ―cap resposta―,

esteses amb la roba

que regalima al buit del celobert.

Assajo soledats sense paraules.

 

A la ciutat, els carrers són un perpetu “celobert”, i sempre has d’aixecar el cap per veure el cel: no hi ha horitzons, si no és als seus extrems, a la seva perifèria, allà on deixa de ser ciutat per ser tan sols polígon, ruïna i descampat, casa adossada. Deixadesa. Degradació. Terra de ningú. Per això aquella voluntat interior de sentir-se obert a l’Obert rilkeà, àmbit intangible de les nostres il·lusions, àmbit de tots els àmbits.

 

La immensitat de viure

dins de la immensitat,

 

ens diu Rosa Font, en uns versos que ens remeten al famós “m’il·lumino / d’immens” de Giuseppe Ungaretti. Però un “immens”, un Obert, convertit a poc a poc, a còpia d’anys i d’experiència, en espès mur, encara que físicament intangible, entre nosaltres i qualsevol més enllà imaginable, perquè en la totalitat del temps i de l’espai no hi ha després ni següent: la imaginació i tots els seus sinònims no n’eren res més que falses sortides d’emergència tapiades de no-res, d’inexistència, i ens adonem finalment que el que comptava de veritat era només el que ens arribava a través dels sentits, allò que sovint havíem negat amb dèries d’absolut. Amb credulitats i litúrgies de tota mena. O pitjor: amb experiències rocambolesques, derivades de somnis mal interpretats que alimentaven la nostra egolatria de sentir-nos únics; ara sabem que els nostres complexos no eren la nostra complexitat, sinó la nostra justificació determinativa que ens eximia de tot esforç, de tota contrició. L’autèntica poesia de l’experiència és la dels sentits i la de la reflexió de les dades dels sentits, que deixa la confessionalitat als confessionaris, encara que siguin laics. Finalment hem descobert que l’Obert, l’Immens, l’Espacio juanramonià, no els tenim al davant; no són res més que l’esvoranc que les paraules obren a la nostra esquena a mesura que avancem en present: l’esvoranc del record que revivim com a desig supersticiós que no pot trobar satisfacció. Aquest desig que, paradoxalment, és font d’aflicció. L’Obert, l’Immens, l’Espacio, no són res més que abisme inexistent per molt “immensament” obcecats que hi estiguessin tots tres poetes. L’immens espai obert del no-res —l’absoluta contradicció en els termes—, on projectem, com en una enorme pantalla imaginària, el negatiu dels nostres dimonis per si cap “revelació” els il·lumina i ens els fa àngels.

Celobert és un “relat” poètic de com es va acceptant que moltes de les coses preteses, que durant la joventut et semblava que, si més no, es podien ajornar sine die, moltes de les coses a què aspiraves i que et semblava que una vida seria prou per aconseguir-les, ja no seran factibles. Per això els poetes que envelleixen entonen els cants més clarividents —en dic poemes en condicional— sobre l’impossible:

 

[...] Sentim el mar, només sentim el mar.

Sabem allò que ja hem deixat

―les paraules i els signes,

els gestos dissecats, tots els interrogants―

damunt dels grans de sorra.

 

Són els versos finals del llibre. La literaturalització de l’irreversible; la vida adulta és aquesta sensació de possibilitats perdudes, de possibilitats ajornades que ja no tindran temps de realitzar-se, aquesta sensació que no és sinó maduració i que, com a contrapartida, t’ofereix l’oportunitat, tan sovint malbaratada amb enyorances d’inexistències més altes, de fruir amb plenitud de les (poques) coses aconseguides, de les eleccions materialitzades, un cop esvanides les seqüeles del pervers polimorfisme infantil, un polimorfisme sovint arrossegat durant la joventut, i per alguns més enllà com a patologia. La no acceptació dels límits porta a la perversió de la fugida, de l’alienació del principi de realitat, un principi que no és res més que allò físicament accessible. Sàviament, la poeta evoca la fallida també dels paradisos artificials amb una imatge sorprenent i col·loquial enmig del seu contingut lirisme:

 

[...] Si hi havia hagut déus,

fa temps que s’han tancat en un lavabo. [...]

 

Uns versos dignes de cloure un poema de Iannis Ritsos del seu llibre Repeticions.

Font ens ensenya que el temps de descobrir i experimentar aquell inicial “tot és allà” a l’abast nostre, per quan ho vulguem, és un miratge i prou, perquè, si mai hi tornem en les nostres excursions per les valls i els cims de la memòria, el que sigui ja no hi és. No hi val ni la solidesa arquitectònica que ens pensàvem protectora, encara que ens fes viure al fons d’un “pou”. Com al desert, les dunes de la vida són canviants, com saben prou bé al litoral empordanès. Mai res és el que era. Davant del món, sigui quina sigui la nostra ambició, sempre som Tàntals, i massa tard ens adonem que només nosaltres n’hauríem pogut disminuir el sofriment renunciant a innecessàries expectatives:

 

[...] Aquella carn de foc és ara brasa

i a sota del vestit s’hi veuen llagues. [...]

 

Torno al riu, a la desembocadura del riu, amb la imatge potent que la desembocadura —on moren el rius que “van a dar a la mar”— és precisament el lloc de naixença de la nostra poeta i que, per tant, en l’ordre simbòlic, la seva vida ha sigut necessitat de remuntar-lo, d’oposar-se al corrent, encara que al capdavall sigui inútil i s’hagi de cedir; aquesta pèrdua gairebé silenciosa, sovint la més terrible quan ens n’adonem, la pèrdua no dita de l’esperança: [...] Quin mar podries ser? Si encara et sé i et sóc, si encara et sento lluny, i et busco i no sabria com trobar-te? L’expressió de la derrota, del trajecte ja sense rumb, o amb un rumb cap al que voldries evitar, que apunta en tot, però que es resisteix a fer-se explícit. Se’n diu tristesa. La incomprensiva dolçor de la tristesa. La melangia que ens imposa la pèrdua, de vegades manifestada amb una última florida com l’atzavara:

 

[...] I encara si tornés el cel antic

al cor de la tempesta

tots els murs volarien fins al mar

i farien de boia

per salvar el foc de la paraula.

 

No som sinó aquest estrany animal que viu amb esperança, amb ambició, i que acaba enyorant el que no ha pogut viure en lloc d’entomar el que troba i fruir-ne. Animal que busca sempre insatisfet i que trobar no el calma: si res absolut hi ha en ell, això és l’absolut de l’ànsia, com si no acabés d’aprendre mai que l’enigma no és viure, que l’enigma veritable és haver viscut: la rara propietat de les paraules que es diu memòria, on habita el llenguatge. Però...

 

[...] No cal tornar: darrere de la porta

no hi ha ningú.

 

El Temps és tan sols l’esllavissada de l’Instant. Present desprenent-se.

           

 

Carles Camps Mundó (juliol 2019)

COMENTARIS DEL LLIBRE CELOBERT

‘CELOBERT’ DE ROSA FONT MASSOT, comentari de RICARD GARCIA

 

16/04/2019/a Cupressus sempervirensLlegir, escoltar, mirar... /de Ricard Garcia

 

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema "Circ" arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

 

CABIROL

 

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

 

En aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

 

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

 

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

 

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]

 

 

 

 

VÍCTOR OBIOLS

23/09/2017

Un punt petit de llum en la nit fosca

'Em dic la veu' de Rosa Font. Llibres del segle

QUÈ HAN DIT DEL LLIBRE DE POEMES EM DIC LA VEU

El mal del crític no vol soroll i, tanmateix, és inevitable recordar-se constantment que hom no tracta d’avaluar la poesia com si es tractés de corregir un exercici sinó d’acompanyar, si és possible amb mirada còmplice, allà on ens vol dur la poeta, i esguardar com “plora el seu secret”, per dir-ho amb la bella formulació de María Zambrano que reporta com a epígraf.

Ho afirma Antoni Clapés en el seu epíleg, es tracta d’un “referent de la poesia europea d’aquest inici de segle, perquè en ell s’hi tracta de dir l’inefable tot parlant del quotidià”. Efectivament, amb una dicció ja feta al llarg d’una labor persistent, Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) plasma, amb una pruïja descriptiva delicada i pulcra, mesurada i elegant, amb els estris propis de la poesia, allò que es proposa, per culminar en el llampec líric, la foguerada, o la il·luminació, tot el ventall de què és capaç la poeta, que forja versos immarcescibles, d’una peça (“He udolat en el cor del rec i de l’aljub”).

Amb una trama sonora sempre fluent l’autora -que va guanyar el premi Carles Riba 2010 amb Un lloc a l’ombra - ens acosta a ecos vinyolians, per tant, a certs empelts rilkeans, en escenes que abracen tot un espectre de sentiments, des de la reviviscència del record fins a l’esclat imaginatiu, sempre amb un traç verbal finíssim i nítid (“...uns nuvolets de plata / amb el perfil d’un gall”).

Entre senyals i silencis

S’escriu entre senyals i silencis, i la poeta és qui administra les dosis i les mescles. Al poema Em dic la veu experimentem la duresa del poema pur, arrodonit en la perfecta expressió, eficaç en la seva sobrietat exacta. És en la consistència de la forma que triomfa el poema. I de la contenció neix el páthos. Una llengua preciosa i neta, mai preciosista, ens mostra l’habilitat combinatòria en l’ús metafòric, en la modulació tonal. Hi ha una predilecció per l’alexandrí, jaspiat a voltes, en polimetria, amb decasíl·labs, i una concepció estructural en l’afaiçonament progressiu de la successió poemàtica. El furor elegíac s’expressa amb contundència (la sublimitat no està renyida amb el vigor de la resolució) i arriba al seu acme en el poema que obre la quarta secció, “A l’ombra del llenguatge”, "La revelació de l’art", de ressons campsmundosians, dedicat a l’escriptor Miquel Pairolí, el gran poema del recull. "No dic res sinó sang" és un conjur punyent que sembla haver escrit premonitòriament pel 17-A del 2017. Marc Chagall deia: “He volgut concretar d’una manera humana la impotència de l’home davant la natura”. Ell amb pinzells, ella amb paraules. Rosa Font fa del “punt petit de llum” claror perdurable.

CULTURA - 

GIRONA - 26 juny 2017

POESIA

 

 

 

Rosa Font aprofundeix en l'inefable quotidià

 

E.V - GIRONA

Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) publica un nou poemari, Em dic la veu (Llibres del Segle), que la reafirma com una de les millors poetes contemporànies d’aquest país, dit amb tot el desvergonyiment que han de tenir les declaracions d’aquesta classe quan són veraces. Així i tot, continua sent una escriptora situada als marges, que és el més semblant avui dia a l’autèntic confort, tot i haver conquerit uns quants trofeus, des del premi Rosa Leveroni al Carles Riba, que podrien haver-la projectada cap a una determinada centralitat literària. No ha estat així perquè la poesia, amb rares excepcions, no sol seguir camins rectes i definits. Rosa Font continua sent, doncs, una poeta mig secreta, que escriu sense cap urgència i amb una discreció gairebé de no-escriptora, uns llibres en què cada cop s’aprima més el jo poètic, com si també la transparència, el no-res, fos un lloc, i un lloc amb vistes de privilegi a les coses més difícils de ser dites i al llenguatge més adequat perquè en realitat semblin tan properes. No és estrany que el també poeta Antoni Clapés afirmi a l’epíleg que Em dic la veu “està cridat a ser un referent de la poesia europea d’aquest inici de segle, perquè en ell s’hi tracta de dir l’inefable tot parlant del quotidià, i de fressar camins nous, imprevistos, al marge de l’error i de la veritat”. Paraules importants.

Clapés subratlla com aquesta cerca diguem-ne de revelació es resol en una bellesa que no sucumbeix mai al sentimentalisme sinó que, al contrari, es formula sovint amb contundència i aspror, i amb un elevat respecte tant de la tradició com de la modernitat. Aquests deutes, que Rosa Font fa explícits en els primers versos de molts dels seus poemes, poden anar de Felícia Fuster a Joseph Brodsky, de Palau i Fabre a Alejandra Pizarnik, de Montserrat Abelló a Samuel Beckett, de Paul Celan a Miquel Pairolí, de María Zambrano al mateix Clapés. Com en els seus darrers llibres, persisteix en l’exploració d’una prosa poètica que harmonitza amb profit amb el seu univers de llum, ombres, minerals i arrels, i en un imaginari molt visual, quotidià i al mateix temps transcendent. El llibre, el presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h), acompanyada del també poeta i novel·lista Josep Navarro Santaeulàlia.

                                                                                                             

EVA VÀZQUEZ

QUÈ HAN DIT DEL LLIBRE DE POEMES UN LLOC A L'OMBRA

MANUEL CASTAÑO

AMB ULLS DE CEC


El premi Carles Riba 2010 ha reconegut, en aquest setè recull, les dues dècades llargues que Maria Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) porta dedicades primordialment a la poesia; a part hi ha també dues novel·les i uns quants estudis de literatura. Té un estil que no és accessible al primer cop d'ull, però en canvi, paradoxalment, els seus poemes són molt més plaents i ben acabats que els d'altres autors més intel·ligibles en aparença però que escriuen amb menys perícia. Fullejats amb pressa o escoltats sense parar atenció al contingut, pot semblar que es tracta de poesia de l'experiència, quan en realitat és tota una altra cosa. Estem davant d'una recerca d'imatges per provar de dir el que no es podria dir d'una altra manera. L'aproximació que s'espera del lector a Un lloc a l'ombra, abans que racional, ha de ser empàtica: deixar-se seduir per la cadència d'uns versos compostos amb oïda experta i per les metàfores sàviament dosificades a fi d'anar a la recerca d'una dimensió de la realitat que sols la poesia pot il·luminar. "Com diràs allò que neix en tu, que et retruny a la caixa del cos i creix en els límits del llenguatge per ser un llenguatge sense límits?" La pregunta ens acompanyarà tot el llibre, estem davant una exploració per territoris poc freqüentats de l'ànima on el tresor a descobrir seran probablement més interrogants.
Afirma Maria Zambrano, pensadora algun cop evocada per Font, que "l'Art sembla l'esforç per desxifrar o perseguir l'empremta deixada per una forma perduda d'existència. Testimoni que l'home ha gaudit alguna vegada d'una vida diferent." La poesia, aquesta mena de poesia, sembla un intent d'explicar les sensacions experimentades davant aquesta empremta, trobada o pressentida. L'últim poema, "Lectures", comença marcant el punt de partença: "El que hi ha a fora té un llenguatge / que no sé com llegir." Llavors cal "llegir amb ulls de cec", construir una nova identitat, un nou jo que miri totes les coses amb una mirada nova i absorbent que assumeix el risc de deixar-se transformar per una experiència més pregona: "escrostonar les pedres, / fer-me insecte entre els joncs, / enfondir-me a la terra." L'ombra, la nit, la foscor, esmentades a cada poema, simbolitzen aquesta situació, aquest estat de l'ànima receptiu a estímuls més enllà del racional.
Però no hi ha lloc al desordre ni al desbordament verbal. La inspiració sovint visual (molts poemes descriuen una escena presumptament viscuda o una foto contemplada) emmarca l'experiment en unes dimensions manejables, i la composició de poemes en versos convencionals o en prosa poètica, amb una musicalitat molt ben pensada, contribueix a evitar el discurs erràtic, la gratuïtat i l'exabrupte. Malgrat que l'objectiu d'aquesta poesia és trasbalsar les percepcions habituals, potser en el cas de Font, encara que això és arriscar una interpretació que voldria una anàlisi més profunda, l'objectiu últim és el contrari, ja que recorre el llibre un anhel de placidesa i de renúncia a les vicissituds de l'existència: "Una sola mirada / en la fugacitat eterna d'un sol cos."
A diferència d'altres poetes que practiquen una escriptura semblant, no expressa desconfiança en el llenguatge, que en el seu cas es revela com un instrument prou apte per a la seva creació, però sí ganes de cessar en la lluita contínua per trobar la paraula justa: "entrem al centre de la imatge / on la paraula és muda i l'ombra es torna llum". Un lloc a l'ombra és el testimoni, també, d'aquesta tensió entre voler entendre i deixar de voler, que el fa encara més interessant.

                        


 

Encabezado 5

QUÈ HAN DIT DE LA NOVEL·LA LA DONA SENSE ULLS

JOSEP PASTELLS

01/03/2015

Cansar-se de mirar


La novel·la 'La dona sense ulls', de Rosa Font, s'inspira en la vida de la pintora Ángeles Santos Torroella.

“Aquesta novel·la vol ser un reconeixement a la vida i a l'obra artística de moltes dones ignorades o silenciades”, subratlla Rosa Font en referència a 'La dona sense ulls', obra mereixedora del premi Llorenç Villalonga -Ciutat de Palma 2013 i publicada en català (maig 2014) i castellà (setembre 2014) per Onada Edicions. Però la trinxera política en què el PP ha convertit els Ciutat de Palma i el boicot de bona part del món cultural català a aquests premis no sembla haver afavorit la difusió d'aquest missatge, ni tampoc la recepció de la novel·la, inspirada en la vida de la pintora Ángeles Santos Torroella. Tingui o no relació amb la desafortunada barreja de literatura i política, l'escassetat de ressenyes que, deu mesos després de la seva publicació, facin alguna cosa més que repetir el que es diu a la contraportada del llibre contrasta estrepitosament amb els mèrits d'una ficció densa i poètica, protagonitzada per Eugènia Duran, en què s'alternen dos moments de la pintora: de jove, quan acaba de pintar la seva obra més reeixida, i d'anciana, quan ja s'ha cansat de mirar.
Mirades i records
“Ja no vull mirar més. Un vel em tapa la cara, després em cobreix el cos, s'escampa per l'estudi, encercla els quadres, la paleta, la taula amb l'ocell mort, i s'apodera de les peònies seques, de la carta i de la butaca”, diu cap al final de l'obra Eugènia Duran, que als disset anys no podia deixar de pintar ni un sol dia: “Necessitava fer córrer els pinzells encara que només fos per embrutar una tela. I escampar-hi els colors: el verd del mar en un dia de tramuntana, el blanc dels quadrets del teu davantal, Maria, el groc dels somnis que reapareixen a les nits blanques, el blau del color del vestit de la nina de porcellana que la mare tenia sobre el tocador”, li explica a la seva germana. Eugènia, que de jove pateix un trauma que marca un abans i un després en la seva existència, canvia la manera de mirar i acaba patint un cert cansament vital quan, ja gran, viu voltada d'absències i aprofita la solitud per recordar el passat.
Morir o eternitzar-se
Com Ángeles Santos, Eugenia té els avis materns a Portbou. A cavall d'aquesta població, Girona i Barcelona, la novel·la aprofundeix en un personatge fascinant que va connectar amb els intel·lectuals de la Generació del 27, es va cartejar amb Gómez de la Serna, Federico García Lorca i Jorge Guillén i va deixar de pintar durant bona part de la seva vida. 'La dona sense ulls', que de cap manera mereix ser ignorada o silenciada, té bones dosis de tragèdia i reflexió, de lírica i amor, d'experiència i passió; vegem-ne un tast: “Ens vam abraçar sobre la sorra, sobre la sorra ens vam despullar: vam sentir la pell i el sexe bategant amb una força instintiva, en un desig irrefrenable. Per uns instants, el món va desaparèixer i ens va deixar allà, ben sols, en aquell territori on no existien la llum ni el color, on no es comptaven les hores ni es veien les muntanyes i el mar, ni tan sols el mar. I així, Maria, ens vam estimar, lluny de les persones i de totes les criatures de l'univers, que palpiten per morir o –qui ho sap– per eternitzar-se”.