LES OMBRES ES MENGEN LES HORES

Rosa Font publica 'Esquerda', un recull de versos en què desplega el dol per la mort de la mare.

Enric Umbert-Rexach

24/02/2022

 

La lectura d’un llibre de poesia manté un cert paral·lelisme amb el d’una novel·la de detectius: s’ha de revelar el misteri. En tots dos gèneres el lector ha d’interpretar i desxifrar codis que l’autor no ha volgut transmetre de forma diàfana. El motiu d’aquesta subtil ocultació parteix de la voluntat de dir les coses de forma original i bella però, per descomptat, d’obligar el lector a treure l’entrellat. Són vàlids tants matisos com es vulgui, però si no hi ha misteri, no hi ha tensió. Molts llibres incorporen pròlegs i/o epílegs on trobem diverses balises que ens poden orienten a desvelar l’enigma. Jo acostumo a deixar aquestes ajudes de pigall pel final de tot. I ho faig a consciència per no sentir-me subordinat tot deixant que la meva imaginació voli sola. A més, amb la lectura instructiva a posteriori, es pot discrepar de forma més objectiva.

He pensat tot això arran de la lectura del llibre de poemes Esquerda (Proa, 2022) de la

poeta Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957). En acabar de llegir-lo m’he topat amb un epíleg molt revelador escrit per la mateixa autora. La discrepància no s’ha produït perquè he celebrat la coincidència en moltes de les claus del llibre que ella exposa. I ara, atès que l’autora descriu de forma molt clara els motius de la seva inspiració creativa, em veig en l’obligació -sempre la tinc però ara més que mai- d’anar un pas més enllà del misteri ja explicitat, de no repetir allò que ella ja ha dit. Tinc, per tant, el deure de seguir la màxima de Paul Valèry quan aconsella que el crític ha d’esbrinar si l’objectiu pretès per l’autor/a s’ha assolit amb èxit o no.

Rosa Font diu que els poemes d’Esquerda parlen del dolor per la mort de la mare: “A vegades el silenci del dolor es trenca i es converteix en paraula que fusiona el crit i la memòria”. És a dir, va més enllà del moment angoixant, perquè entén que el dolor no és la font, sinó la musa. Podríem dir que torna a viure, que habita de nou i a ‘càmera lenta’ un sentiment de pèrdua. En els primers compassos hi llegim: “falten deu minuts encara…” i, vers a vers, avancem per un altre “encara falten cinc minuts… encara parles amb els ulls”. La tensió creix amb el monòleg mut, “el meu silenci es fa paraula en els teus ulls”, que dona pas a l’amenaça de la por davant l’inevitable desenllaç, “respires?”. Tres minuts, dos… mentre compta “els fils de segons que escanyen com les heures”. El focus de la càmera es va apropant lentament per observar com “cauen els pètals de les roses”, i com “el temps s’esquerda”; arriba el final quan veiem “la flama apagada dels teus ulls”. Escena que avança lenta i tenyida pel dol. Hi ressonen versos de la poeta Montserrat Garcia Ribas quan, en el seu llibre Platja fonda (Llibres del Segle, 2021) ens parla de la mort de la mare i ens diu que “l’aigua crida al fons del món…”. I també escolto la veu del poeta Josep Gerona Fumàs que, a El no-res perdura sempre  (Gall Editor, 2021) en poemes d’aflicció punyent provocada per la mort de la seva filla i de la buidor que voldria anorrear, “l’esforç per fer del record / una font de novetats”.

Rosa Font conjuga moltes sinestèsies (“calla el vent…”) per orquestrar un cor de veus que acompanyen els càntics. Personifica elements recurrents com l’aigua, “l’aigua neix bella mentre agonitza”, o l’ombra, “les ombres es mengen les hores” i les campanes, “sents les campanes, mare?”; utilitzades, totes elles, des de diferents perspectives per decorar la cambra mortuòria. I per accentuar el neguit, entoma el dolor, el personatge principal, des de l’equidistància per no caure en la melangia i poder transmetre un missatge molt més universal. Tensa el poema amb un llenguatge sense ornaments, precís i breu defugint del to llangorós i enyoradís propi de la poesia elegíaca. Fa servir el recurs del contrast, la mirada i el silenci, el crit i la memòria, dividint els poemes en dues seccions que s’emmirallen. Això permet al lector establir relacions dialèctiques i, per tant, integrar-se com un element creador del discurs.

Esquerda aconsegueix que escoltem el batec pausat del dolor gràcies a la singular conjunció de forma i significat. Un llibre que descriu el fil umbilical que cus esquerdes. Poemes amb molt d’ofici. No us el perdeu.

P.S.: Tot just acabar d’escriure aquesta ressenya rebo un nou llibre de l’autora amb el títol de Temps el·líptic publicat a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central.

 

LA VIDA ÉS SEMPRE UN COMPTE ENRERE

Esquerda, de Rosa Font Massot. Proa, 80 pàgines. Barcelona, 2022.

Jordi Llavina

 

El nom literari de Rosa Font Massot ha patit, al llarg dels anys, lleus modificacions: M. Rosa Font i Massot, M. Rosa Font, Rosa Font i Massot, Rosa Font Massot, Rosa Font... En el llibre que presento, esplèndid, no hi podia faltar el Massot matern. De fet, Esquerda és una elegia —una elegia serena i greu— dedicada a la mare morta. M’ha dut a la memòria un dels llibres més estremidors de la poesia catalana moderna: Cantilena, de Josep Sebastià Pons. El rossellonès hi recordava Elena, la seva dona: “Des que la mort t’ha presa, flor gelada, / senti els meus ulls cansats s’entenebrir”.

            En altres articles m’he referit a la depuració estilística i l’elaboració simbòlica de la poesia de l’autora, que em sembla una de les seves més grans consecucions. Quim Español en destaca “la paraula densa de força simbòlica”. Uns versos seus de Des de l’arrel (2009) servirien per encapçalar els d’ara: “És l’última paraula que s’aferra / al nostre cos ben nu”. La paraula redemptora es torna a fer present en aquests versos; més agònicament que mai, per tal com és una paraula encesa arran de l’absència, una paraula dita —i servada en silenci— que pot fer tanta companyia com l’acte de pentinar la mare. Escriu l’autora, en l’epíleg: “Les paraules d’aquest llibre no pretenen dir, volen simplement ser la paraula-pedra, la que és dolor i també amor i vida”. Davant l’atemporalitat de la mort (“L’eternitat és lluny. / Tan lluny!”), l’obra —que s’ha de llegir com un sol poema— dona compte de la nostra condició efímera per mitjà del registre d’un trasbalsador compte enrere: “Encara falten cinc minuts”, “Falten tres minuts encara”, “Falten dos minuts encara”, anem llegint en peces successives. I en una altra: “T’he preguntat, ho saps que és l’hora?”. Aquests versos, referits a la condició pressuda del rellotge, contrasten amb altres en què el temps sembla que hagi deixat de comptar: “Soc filla del teu estar morta”. O amb el següent: “Els morts porten vestit de molsa”, tan estremidor com aquests altres de Quasimodo, que el de Font Massot m’ha fet recordar: “Et veig: tens violes entre les mans / creuades, tan pàl·lides, i líquens / devora els ulls. Per tant, ets morta” (cito per la traducció de Ponç Pons). Sí, Esquerda és una obra que té la temperatura moral de llibres com Cantilena o Giorno dopo giorno. Tots tres són planys. Més serens els dos catalans; més esqueixat, l’italià.

            El llibre imposa una mirada plena de saviesa. La paraula fil hi surt molt. El fil que recús, amb l’art de la paraula, vida i record. “Empeltats de memòria” és un vers que dona la mesura de molts altres, veïns seus. L’esquerda hi apareix, certament: “Files els núvols. / Cel-terra-mare-úter. / L’esquerda. / La teva esquerda. La meva”. La que dona la vida, però també, sobretot, la que ens en separa definitivament. La mort, doncs, com un avenc (però com un avenc que pot ser il·luminat, si no lluminós.) “I des del fons d’aquesta esquerda, arriba un batec que il·lumina el pensament amb les imatges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels”. I arriba, també, entre molts altres emissaris de la vida, una abella que “zumzeja / amb la noblesa de la llum”.

 

ESQUERDA - CARLES DUARTE I MONTSERRAT

L’edifici de la nostra vida, l’enlairem dia rere dia amb l’ajut dels pares, dels mestres, de les amistats, de la nostra parella,... Ens esforcem a donar-hi un sentit i a construir una realitat que no tan sols faci que ens trobem a gust vivint, sinó que alhora faciliti el camí dels que són a prop nostre.  Amb el pas dels anys assolim fites personals, familiars o professionals que desencadenen dins nostre sentiments d’alegria i de gratitud. Però quan la mort s’enduu persones en què ens hem recolzat per agafar impuls o per superar un daltabaix, el dolor de la pèrdua ens aclapara. I si es tracta dels pares, que hi han estat sempre, es produeix una esquerda profunda en els fonaments del que som. Alguns grans autors hi han fet peu per compondre obres memorables que ens colpeixen i que teixeixen vincles perdurables entre generacions successives, per la seva capacitat de representació d’emocions universals. Una de les nostres poetes més notables, Rosa Font Massot, guanyadora, entre altres, dels premis Carles Riba, Cadaqués a Rosa Leveroni, Senyoriu d’Ausiàs March o Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, acaba de publicar Esquerda, un càntic elegíac que dedica a la seva mare. Ens en parla Quim Español en un pròleg lúcid i contingut. I Rosa Font també s’hi refereix en un text final, El dolor i la paraula: “El temps s’atura. I a poc a poc la mort es va fent un espai. Entra a la cambra, olora el ram de roses del tocador i s’asseu a l’espona del llit”. La mort de la mare ens transmet una nítida i dolorosa consciència de vulnerabilitat  i ens confronta amb la darrera etapa del cicle existencial i, al capdavall, amb el destí. El poemari s’estructura en cinquanta-dos poemes i dues antífones finals. Hi percebem intensament el temps que transcorre fins que el silenci consumeix el batec darrer: “Ha arribat l’hora./ Silenci dins la cambra./ Enllà dels vidres”. La mort imposa deixar enrere el que ens arrela a la realitat, desprendre’ns del que ens acompanya. Naixem nus i, davant de la mort, quan es tanquen per sempre els ulls de la ment, la mirada es torna de cristall i l’alè s’atura al llindar de l’aire. Rosa Font ens n’ofereix un retrat vívid i minuciós, en una seqüència inexorable: “Falten deu minuts encara/ i els teus ulls es vessen sobre el camp./ Sents les campanes, mare?”. Als seus versos l’agonia del cos desvetlla la memòria de l’existència compartida, però, a més, s’hi sublimen els gestos en què la identitat es manifesta. Matèria i esperit hi contrasten i es limiten. Rosa Font escriu: “Mare, llaura amb els ulls la nit i el mar,/ que jo llauro la terra”. Quan arriba el desenllaç, la llum es tenyeix d’ombra: “A sobre del teu llit,/ hi creixen ombres blanques”. És, doncs, en aquests moments decisius quan la confluència amb qui esdevé ja absència es torna més essencial: “Et lliuro la mirada: que s’esmunyi/ amb els teus ulls fins on el cos/ és lleu com una fulla/ i només el teu nom / ressona en l’infinit de l’aire”.

 

                                                                                                   Carles Duarte i Montserrat

 

 

 

 

PARAULES DE CARLES CAMPS MUNDÓ A LES VESPERTINES DE SARRIÀ  
 

ROSA FONT: FER EXCEPCIONALS LES EMOCIONS COMUNES

Publicat el 6 Abril 2022 per Carles Camps Mundó

 

FER EXCEPCIONALS LES EMOCIONS COMUNES

Text llegit com a presentació de la lectura poètica de Rosa Font en la sessió de Vespertines núm. 24 (6-IV-2022)

Deia Eugenio Montale que el lector de poesia del segle XX ja no reconeixia com a poètic cap altre discurs que el líric. És a dir, la poesia èpica i el drama en vers havien quedat superats i engolits, respectivament, per la novel·la i el teatre moderns. Però vet aquí que el món de la poesia catalana dels últims anys, amb tot aquest embolic de la postmodernitat, que s’ha carregat tot intent de cànon amb la seva proverbial “feblesa” intel·lectual, s’ha omplert de les experiències més diverses, des de la recuperació del poema èpic, és a dir, la narració en vers, fins a un sociologisme més o menys versificat, sobre les reivindicacions més diverses, passant per tota mena de desgavells poètics, tant experiencials com experimentals, o per la mera ideologia en vers; amb les excepcions de rigor, tot de molt baixa qualitat. El que sí que tot plegat ha deixat clar és que, en general, gairebé tothom ha fugit, com gat escaldat de l’aigua calenta, del nucli essencial de la poesia de la modernitat, del simbolisme ençà, com és l’experiència lírica extrema: allò que sovint es titlla de poesia pura. Suposo que la facilitat de caure en els llocs comuns que tot discurs líric té en potència, per culpa de l’abús que se n’ha fet i el desgast consegüent, n’espanta el personal poètic amb pretensions metapoètiques o simplement extrapoètiques. Un mal, aquest de pretendre alguna cosa com a valor afegit al poema, que assola tots els discursos poètics actuals: des de figurar en les llistes de vendes, és a dir, l’èxit mercantil, que obliga a fer les pallassades de rigor, fins a fer-se el místic dient que es vol desaparèixer en el silenci sense acabar-ho de fer mai, a imatge i semblança d’aquells camàndules que volien liquidar la poesia, però que no eren capaços ni de liquidar la pròpia; entre un i altre intent, totes les posicions intermèdies possibles. Però el que els deia: la veu eminentment lírica ha quasi-desaparegut del nostre panorama literari, i a sobre, pels que no pensen que la lírica hagi de ser simple carrincloneria sensiblera al marge del dolor i la crueltat del món, el carnerisme militant hi ha fet molt mal. Però, ¿quina és de debò aquesta veu purament lírica? L’exemplificaré: les Estances, de Riba, o el Llibre de Sinera, d’Espriu, o bona part de l’obra de Leveroni. O alguns poemes de Vinyoli, de Màrius Torres, de Garcés, de Teixidor… Uns magnífics models que em permeten dir que el lirisme és l’expressió de les nostres sensibilitat i sentimentalitat a través d’imatges evocadores de la naturalesa i de la realitat més quotidiana, amb la voluntat de fer finalment el poema que “materialitzi”, que “objectualitzi”, l’estranyament inicial de la consciència respecte a la matèria. Si se’m permet l’esoterisme, és la naturalesa, la realitat física, com a llenguatge que ens parla de nosaltres. O dit d’una altra manera: no som nosaltres els que donem nom a les coses, sinó que són les coses les que ens atorguen els seus noms per dir-nos. La lírica no dirimeix res; és. Com podria dir Rilke, és una rosa amb tota la seva bellesa, ideal i carnal alhora, aquella bellesa de veritat, que també inclou les espines i la possibilitat, doncs, de la ferida i la mort. Per tot plegat, m’atreveixo a afirmar que el líric sempre és un convençut materialista, que es refia molt més de l’aquí i l’ara —“tot és ara i res”, com diu Vinyoli— que no pas de cap enllà. Doncs bé, “l’aquí i l’ara” de la lírica en català és la Rosa Font, que avui tenim l’honor i el goig de tenir amb nosaltres i que incloc entre els millors poetes lírics de la nostra poesia. Els seus dos nous llibres acabats de sortir del forn, Temps el·líptic i Esquerda, refermen tot el que acabo de dir, que ja despuntava amb claredat en llibres anteriors.  

Però, ¿qui és la Rosa Font? Dit amb lògic orgull, la Rosa és la meva successora al Carles Riba, l’any 2010, i vaig tenir el gust com a premiat de l’any anterior de lliurar-li el premi. Ho explico, perquè fins aleshores en coneixia poca cosa, i si no em resultava desconeguda del tot era gràcies al fet que l’Antoni Clapés, en un acte dels Jocs Florals de Barcelona al qual també assistia la Rosa, me l’havia assenyalat com a poeta plena d’interès. Sigui com sigui, captivat pels versos premiats amb el Riba d’Un lloc a l’ombra, en vaig anar seguint les posteriors publicacions, Em dic la veu, Celobert, o ara aquestes dues últimes: Esquerda i Temps el·líptic. Com podeu veure, la seva obra poètica, que arrenca l’any 1989 i que ja consta d’onze títols només de poesia, comença a tenir prou gruix perquè algun editor es plantegi recollir-la en un volum. La Rosa, a part de poeta, és professora de llengua i literatura catalanes, podria dir que per guanyar-se les garrofes, però mentiria perquè sé de la seva dedicació pedagògica. També és autora d’algunes novel·les i ha conreat l’assaig. Però aquests altres camps seus els desconec i els tinc com a assignatures pendents que miraran d’obtenir, si més no, l’aprovat de l’autora.

L’obra poètica de la Rosa, com he intentat explicar amb la introducció, se situa clarament en el camp de la gran tradició lírica, la que inclou els poetes citats, però també un Juan Ramón Jiménez d’Estío i Belleza, o el Quasimodo d’Òboe sommerso o el Montale d’Ossi di sepia. O molts dels poemes d’Umberto Saba. ¿O per què no Emily Dickinson? Sóc del parer que la Rosa no escriu a partir de cap conceptualització prèvia, de cap mena de tesi apriorística. Crec que escriu des de primera línia, sense parapets ideològics on protegir-se. “Ognuno sta solo sul cuor della terra / trafitto da un raggio di sole: / ed è subito sera”, ens diu Quasimodo, en un brevíssim poema que és com un resum de la lírica sencera. Els grans lírics com la Rosa Font es limiten a relacionar-se amb la realitat per mitjà del llenguatge que aquesta mateixa realitat els proporciona. Com ens diu ella mateixa a Temps el·líptic:

Als marges, hi ha paraules per collir, / fingides o marcades per estigmes. / Les arrabasses d’entre els joncs.

O també:

…per espigolar una paraula / abandonada entre els terrossos.

“¡Inteligencia, dame / el nombre exacto de las cosas! / … Que mi palabra sea / la cosa misma, / creada por mi alma nuevamente”, era el desideràtum de Juan Ramón. Per ells, pels lírics de debò, no hi ha pensament poètic si no és en estreta relació amb la naturalesa o amb la realitat material expressada amb el llenguatge que les coses els proposen; en el cas de la Rosa, un món que tant abraça la terra d’aiguamolls de la desembocadura del riu Fluvià —no en va és filla de Sant Pere Pescador— com la simbiosi d’història i modernitat de la ciutat de Girona, on viu i exerceix com a professora; una simbiosi, sovint dolorosa, entre les noves realitats desidentificadores i la nostàlgia del barri vell tan carregat d’identitat. I en aquest dualisme d’hàbitats, naturalesa i història, la seva poesia s’embelleix amb imatges que ens fan estremir d’emoció, d’aquella emoció que no s’edulcora amb falsos lirismes ni defuig el dolor propi, i també el dolor pels —o millor, dels— vulnerables, com ho demostren els poemes que sempre apareixen als seus llibres que s’obren a la comprensió de l’immigrant, del sense sostre, del “perdedor” de la història, perquè, encara que no ens n’adonem, també som nosaltres: són el nostre mirall encara que n’apartem els ulls o el vulguem trencar ignorant-los. A més a més, ¿no n’és la història mateixa, de perdedora, allà al barri vell transformat en Gironlàndia o en escenari de ficció de maleïts “jocs de trons”? ¿No en són de perdedors, els Aiguamolls, sempre perseguits per la depredació immobiliària, contra la qual la Rosa ha lluitat en primera línia? A part de tots els valors morals de la seva poesia, hi ha el mestratge del seu llenguatge. La paraula justa, en tots els sentits, i un envejable vocabulari après de la seva naturalesa vivencial, fan de la Rosa un autèntic model pel que fa a l’experiència lingüística, enquadrada en un estil que concreta, que “materialitza”, fins les idees més abstractes, com fan tots els grans poetes lírics, la poesia dels quals sempre sap fer excepcionals les emocions comunes.

Jo us recomano que en busqueu l’obra i la llegiu, com he anat fent jo mateix, tot i que encara me’n falten alguns dels títols més antics, però sobretot compreu aquests dos últims, Esquerda i Temps el·líptic, perquè amb la seva lectura tindreu una idea prou clara d’una de les poètiques més rellevants de la poesia catalana. Temps el·líptic és un mostrari perfecte, amb totes les seves variables, de la veu lírica de la Rosa, amb alguns dels seus millors poemes. Hi ha des del lirisme extrem fins a la reivindicació que us deia dels vulnerables, passant per la més ambivalent quotidianitat, on fàcilment és mesclen goig i dolor. Esquerda, per la seva banda, és una peça unitària dedicada a la mort de la mare, a la sempre dolorosa mort de la mare, que, a diferència de totes les altres morts, ens deixa sense ascendència. És una autèntica “esquerda” no tan sols humana, sinó autènticament ontològica. Quedem com a descendents d’un buit, precisament el buit del cos que ens va contenir. El buit del ser. No em vull allargar més: només us demano que, si us llegiu aquest llibre de la Rosa, n’observeu l’estil contrapuntístic, que fa dels poemes d’aquesta “esquerda”, a través de la qual entreveiem el buit de l’origen, un autèntic cant exequial.

Sóc la filla del teu estar morta. / D’un parpelleig despert / en l’alta nit. / D’un crit silent que xiscla.

                                                                             

                                                                              

COMENTARIS DEL LLIBRE ESQUERDA

 

ROSA FONT: CELOBERT A LA PARAULA

David Madueño s’endinsa en la lírica de ‘Celobert’ (Edicions 3i4, 2019), un poemari de Rosa Font que va ser guardonat amb el 39è Premi Senyoriu d’Ausiàs March.

 

Escriure poesia és, entre moltes altres coses, abocar-se al dubte mitjançant la paraula. Les preguntes, sobretot les que es queden sense resposta, són l’humus del poeta, qui de vegades en respon algunes i la majoria de cops en planteja moltes altres. Perquè, precisament, l’exercici poètic és una forma de mirar d’atansar-se a l’indicible. Tanmateix, les respostes no esdevenen l’objectiu final, un pacte que s’estableix entre poeta i lector: “Et deixo les preguntes —cap resposta, / esteses amb la roba / que regalima al buit del celobert.” Perquè, malgrat les tangències, la poesia no té res a veure amb la filosofia o la psicologia. Es tracta, més aviat, d’una mirada fixa en els clarobscurs que ens envolten per apreciar-ne els petits detalls. I d’això va Celobert, el darrer llibre de l’empordanesa Rosa Font.


Amb una trajectòria de trenta anys publicant i guanyant premis, Font practica una lírica ben escrita i construïda a la mesura d’una poesia contemporània clàssica, de llengua i musicalitat exquisides, accessible al lector mitjà però amb una certa exigència intel·lectual. La primera part del seu darrer recull és una reflexió sobre l’exercici poètic construïda amb imatges de la quotidianitat, en què, en mig d’un context aclaparador, el jo poètic cerca la sortida en el mot: “S’apaguen els renills i afloro / arrapada als talons de la paraula.” Perquè, recordant la citació bíblica, “Primer va ser el verb”, malgrat que aquest només va ser una necessitat fisiològica d’exterioritzar tot allò que ja es covava dins l’ésser, “els somnis, /el balbuceig de l’ànima, / el desig foll, l’aire reclòs a les tenebres”. En aquest sentit, “Armari” és un dels millors poemes d’aquesta part, en què la poeta ens recorda com els mots poden contenir tants elements de la memòria i la vivència i, d’aquesta forma, exercir en nosaltres el poder de l’emoció: “…i quan el tornes a tancar, / tens a les mans els mots / i al pensament, una estrebada”.


La segona part, “Formes buidades”, malgrat el llarg poema narratiu de l’inici dedicat a la ciutat de Girona, és un exercici fragmentat, d’estampes i observacions, de passejades i mirades a través de finestres, que planteja la solitud i tristesa de les grans urbs. No és d’estranyar que pel seu rerefons s’hi moguin tot de gossos i personatges descastats, que desperten l’emoció del jo poètic. Tanmateix, Font obvia els tòpics i segueix apostant per la metàfora i la delicadesa lingüística per al seu plantejament. El to melancòlic seguirà fins al final del llibre: les següents parts, “Ningú” i “Només això”, són un cant a l’assumpció resignada del pas del temps i del lloc al món, en què la memòria hi juga un paper important. “Les cartes”, per exemple, remet a les lletres dels avis trobades, representants de la generació que va viure la guerra i l’exili; “Circ” parla dels pares i el seu lligam de pagès amb la terra.

Ciutat, temps, poesia i memòria, doncs, són els eixos sobre els quals Rosa Font basteix el seu llibre. I malgrat les pors, les tristeses i els desencants que s’hi exposen, el jo poètic els assumeix amb la mirada posada al celobert, a una entrada fosca, però prudent, de la llum: “Des d’una finestreta miro el món, /des d’una capsa buida on neix la llum / enmig de tantes ombres.”

 

DAVID MADUEÑO SENTÍS

Poeta

 
 
CARLES CAMPS MUNDÓ PARLA DE CELOBERT

AQUELLA CARN DE FOC ÉS ARA BRASA”

 

Celobert, l’últim recull poètic de l’empordanesa Rosa Font, respira bellesa crepuscular, qui sap si la bellesa més bella. O si voleu, desprèn acceptació alliberada de tant com no és possible, de tant com no ha sigut possible, un sentiment de fuita constant de l’hàlit de la vida, en contrast amb la solidesa arquitectònica del llegat de pedra, presumptament immortal, de la Girona —on la poeta viu— situada sempre entre l’esplendor i la misèria que aquesta mateixa esplendor ressalta. Font, atrapada per la hipnosi de la perdurabilitat i la significació de la història, que ens en fa sentir part a pesar de la nostra insignificança i la nostra caducitat, ens en diu:

 

[...] Retens, ciutat amiga, el temps que passa:

la llum que neix cada matí,

el so de les campanes, les fulles de colors.

Jo m’hi arrecero i caic a poc a poc,

com els granets de sorra d’una clepsidra antiga.

 

I amb tot, la poeta sap prou bé que és una història amb vencedors i vençuts, com totes les històries. Per això l’aparició més d’un cop, en els versos de Celobert, del rodamón, del desterrat de la vida comuna, com a metàfora, potser involuntària, de les derrotes personals, davant de les quals la grandesa de segles —l’escriptura històrica del poder— es mostra indiferent. Només compta la macrohistòria. El poema “Gos i ombra”, sobre un indigent, ho fa explícit:

 

[...] Un gos i una ombra.

Tota la solitud.

 

Girona, sí, però també Mainhattan, el barri de Frankfurt on els gratacels, com a tants altres llocs del món, són la continuació de les grans fortificacions medievals com a símbol del poder.

Deia que la poeta es “troba” atrapada, subjugada, pel pes del passat històric, ben cert, però alhora es “busca” en l’elementalitat, en la “pre-història” de la naturalesa, encara tan pròxima allà al seu poble natal, Sant Pere Pescador, amb els aiguamolls del Fluvià —[...] Un fresseig fa arborar les romegueres / i corre al canyissar. / El salt encegador d’un cabirol / agita els àlbers i estremeix els joncs. [...]— i tots els camps riquíssims de fruita i de cereal que s’estenen cap a Castelló d’Empúries, cap a Vilomacolum, cap a l’Armentera —[...] Fujo. M’amago enmig del blat, / em gronxo als dits de les espigues / i salto. / Lleuger com un insecte.— Una Rosa Font, doncs, sempre esquinçada entre tradició i elementalitat, entre les veus precedents i l’encara-no-veu dels orígens. Entre l’èxode de la cultura després de l’Expulsió i el Paradís perdut d’abans de les paraules del pecat del coneixement, amb la certesa que la gran poesia no deixa de ser un reconeixement que la Culpa és haver sabut i que el Poder ens ha obligat a “pecar” si no volíem ser simples joguines entre les seves mans. Aquesta és el preu de la llibertat que tants “déus” volen sotmetre, però acceptar la submissió és malversar el nostre únic sentit.

El mateix títol, Celobert, ja és indicatiu d’aquest sentiment d’estar “captivat” (de “captiu”) per una arquitectura en el sentit literal —des dels celoberts es veu el cel com des d’un pou—, però també (senti)mental —la pròpia construcció de la vida que t’acorrala en el ser i l’estar del teu jo cada cop més circumscrit—, tot i que es maldi per viure obert al cel, com en la llunyana infantesa idealitzada, un cop perdonat a cops d’oblit el seu malestar. Llegim en el primer poema, que dóna nom al llibre:

 

[...] No he trobat cap resposta

en la bellesa ni en l’horror

ni en la mesura exacta dels mots i les imatges.

Et deixo les preguntes ―cap resposta―,

esteses amb la roba

que regalima al buit del celobert.

Assajo soledats sense paraules.

 

A la ciutat, els carrers són un perpetu “celobert”, i sempre has d’aixecar el cap per veure el cel: no hi ha horitzons, si no és als seus extrems, a la seva perifèria, allà on deixa de ser ciutat per ser tan sols polígon, ruïna i descampat, casa adossada. Deixadesa. Degradació. Terra de ningú. Per això aquella voluntat interior de sentir-se obert a l’Obert rilkeà, àmbit intangible de les nostres il·lusions, àmbit de tots els àmbits.

 

La immensitat de viure

dins de la immensitat,

 

ens diu Rosa Font, en uns versos que ens remeten al famós “m’il·lumino / d’immens” de Giuseppe Ungaretti. Però un “immens”, un Obert, convertit a poc a poc, a còpia d’anys i d’experiència, en espès mur, encara que físicament intangible, entre nosaltres i qualsevol més enllà imaginable, perquè en la totalitat del temps i de l’espai no hi ha després ni següent: la imaginació i tots els seus sinònims no n’eren res més que falses sortides d’emergència tapiades de no-res, d’inexistència, i ens adonem finalment que el que comptava de veritat era només el que ens arribava a través dels sentits, allò que sovint havíem negat amb dèries d’absolut. Amb credulitats i litúrgies de tota mena. O pitjor: amb experiències rocambolesques, derivades de somnis mal interpretats que alimentaven la nostra egolatria de sentir-nos únics; ara sabem que els nostres complexos no eren la nostra complexitat, sinó la nostra justificació determinativa que ens eximia de tot esforç, de tota contrició. L’autèntica poesia de l’experiència és la dels sentits i la de la reflexió de les dades dels sentits, que deixa la confessionalitat als confessionaris, encara que siguin laics. Finalment hem descobert que l’Obert, l’Immens, l’Espacio juanramonià, no els tenim al davant; no són res més que l’esvoranc que les paraules obren a la nostra esquena a mesura que avancem en present: l’esvoranc del record que revivim com a desig supersticiós que no pot trobar satisfacció. Aquest desig que, paradoxalment, és font d’aflicció. L’Obert, l’Immens, l’Espacio, no són res més que abisme inexistent per molt “immensament” obcecats que hi estiguessin tots tres poetes. L’immens espai obert del no-res —l’absoluta contradicció en els termes—, on projectem, com en una enorme pantalla imaginària, el negatiu dels nostres dimonis per si cap “revelació” els il·lumina i ens els fa àngels.

Celobert és un “relat” poètic de com es va acceptant que moltes de les coses preteses, que durant la joventut et semblava que, si més no, es podien ajornar sine die, moltes de les coses a què aspiraves i que et semblava que una vida seria prou per aconseguir-les, ja no seran factibles. Per això els poetes que envelleixen entonen els cants més clarividents —en dic poemes en condicional— sobre l’impossible:

 

[...] Sentim el mar, només sentim el mar.

Sabem allò que ja hem deixat

―les paraules i els signes,

els gestos dissecats, tots els interrogants―

damunt dels grans de sorra.

 

Són els versos finals del llibre. La literaturalització de l’irreversible; la vida adulta és aquesta sensació de possibilitats perdudes, de possibilitats ajornades que ja no tindran temps de realitzar-se, aquesta sensació que no és sinó maduració i que, com a contrapartida, t’ofereix l’oportunitat, tan sovint malbaratada amb enyorances d’inexistències més altes, de fruir amb plenitud de les (poques) coses aconseguides, de les eleccions materialitzades, un cop esvanides les seqüeles del pervers polimorfisme infantil, un polimorfisme sovint arrossegat durant la joventut, i per alguns més enllà com a patologia. La no acceptació dels límits porta a la perversió de la fugida, de l’alienació del principi de realitat, un principi que no és res més que allò físicament accessible. Sàviament, la poeta evoca la fallida també dels paradisos artificials amb una imatge sorprenent i col·loquial enmig del seu contingut lirisme:

 

[...] Si hi havia hagut déus,

fa temps que s’han tancat en un lavabo. [...]

 

Uns versos dignes de cloure un poema de Iannis Ritsos del seu llibre Repeticions.

Font ens ensenya que el temps de descobrir i experimentar aquell inicial “tot és allà” a l’abast nostre, per quan ho vulguem, és un miratge i prou, perquè, si mai hi tornem en les nostres excursions per les valls i els cims de la memòria, el que sigui ja no hi és. No hi val ni la solidesa arquitectònica que ens pensàvem protectora, encara que ens fes viure al fons d’un “pou”. Com al desert, les dunes de la vida són canviants, com saben prou bé al litoral empordanès. Mai res és el que era. Davant del món, sigui quina sigui la nostra ambició, sempre som Tàntals, i massa tard ens adonem que només nosaltres n’hauríem pogut disminuir el sofriment renunciant a innecessàries expectatives:

 

[...] Aquella carn de foc és ara brasa

i a sota del vestit s’hi veuen llagues. [...]

 

Torno al riu, a la desembocadura del riu, amb la imatge potent que la desembocadura —on moren el rius que “van a dar a la mar”— és precisament el lloc de naixença de la nostra poeta i que, per tant, en l’ordre simbòlic, la seva vida ha sigut necessitat de remuntar-lo, d’oposar-se al corrent, encara que al capdavall sigui inútil i s’hagi de cedir; aquesta pèrdua gairebé silenciosa, sovint la més terrible quan ens n’adonem, la pèrdua no dita de l’esperança: [...] Quin mar podries ser? Si encara et sé i et sóc, si encara et sento lluny, i et busco i no sabria com trobar-te? L’expressió de la derrota, del trajecte ja sense rumb, o amb un rumb cap al que voldries evitar, que apunta en tot, però que es resisteix a fer-se explícit. Se’n diu tristesa. La incomprensiva dolçor de la tristesa. La melangia que ens imposa la pèrdua, de vegades manifestada amb una última florida com l’atzavara:

 

[...] I encara si tornés el cel antic

al cor de la tempesta

tots els murs volarien fins al mar

i farien de boia

per salvar el foc de la paraula.

 

No som sinó aquest estrany animal que viu amb esperança, amb ambició, i que acaba enyorant el que no ha pogut viure en lloc d’entomar el que troba i fruir-ne. Animal que busca sempre insatisfet i que trobar no el calma: si res absolut hi ha en ell, això és l’absolut de l’ànsia, com si no acabés d’aprendre mai que l’enigma no és viure, que l’enigma veritable és haver viscut: la rara propietat de les paraules que es diu memòria, on habita el llenguatge. Però...

 

[...] No cal tornar: darrere de la porta

no hi ha ningú.

 

El Temps és tan sols l’esllavissada de l’Instant. Present desprenent-se.

           

 

Carles Camps Mundó (juliol 2019)

DAVID MADUEÑO PARLA DE CELOBERT

‘CELOBERT’ DE ROSA FONT MASSOT, comentari de RICARD GARCIA

 

16/04/2019/a Cupressus sempervirensLlegir, escoltar, mirar... /de Ricard Garcia

 

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema "Circ" arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

 

CABIROL

 

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

 

En aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

 

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

 

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

 

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]

 

 

 

 

VÍCTOR OBIOLS

23/09/2017

Un punt petit de llum en la nit fosca

'Em dic la veu' de Rosa Font. Llibres del segle

QUÈ HAN DIT DEL LLIBRE DE POEMES EM DIC LA VEU

El mal del crític no vol soroll i, tanmateix, és inevitable recordar-se constantment que hom no tracta d’avaluar la poesia com si es tractés de corregir un exercici sinó d’acompanyar, si és possible amb mirada còmplice, allà on ens vol dur la poeta, i esguardar com “plora el seu secret”, per dir-ho amb la bella formulació de María Zambrano que reporta com a epígraf.

Ho afirma Antoni Clapés en el seu epíleg, es tracta d’un “referent de la poesia europea d’aquest inici de segle, perquè en ell s’hi tracta de dir l’inefable tot parlant del quotidià”. Efectivament, amb una dicció ja feta al llarg d’una labor persistent, Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) plasma, amb una pruïja descriptiva delicada i pulcra, mesurada i elegant, amb els estris propis de la poesia, allò que es proposa, per culminar en el llampec líric, la foguerada, o la il·luminació, tot el ventall de què és capaç la poeta, que forja versos immarcescibles, d’una peça (“He udolat en el cor del rec i de l’aljub”).

Amb una trama sonora sempre fluent l’autora -que va guanyar el premi Carles Riba 2010 amb Un lloc a l’ombra - ens acosta a ecos vinyolians, per tant, a certs empelts rilkeans, en escenes que abracen tot un espectre de sentiments, des de la reviviscència del record fins a l’esclat imaginatiu, sempre amb un traç verbal finíssim i nítid (“...uns nuvolets de plata / amb el perfil d’un gall”).

Entre senyals i silencis

S’escriu entre senyals i silencis, i la poeta és qui administra les dosis i les mescles. Al poema Em dic la veu experimentem la duresa del poema pur, arrodonit en la perfecta expressió, eficaç en la seva sobrietat exacta. És en la consistència de la forma que triomfa el poema. I de la contenció neix el páthos. Una llengua preciosa i neta, mai preciosista, ens mostra l’habilitat combinatòria en l’ús metafòric, en la modulació tonal. Hi ha una predilecció per l’alexandrí, jaspiat a voltes, en polimetria, amb decasíl·labs, i una concepció estructural en l’afaiçonament progressiu de la successió poemàtica. El furor elegíac s’expressa amb contundència (la sublimitat no està renyida amb el vigor de la resolució) i arriba al seu acme en el poema que obre la quarta secció, “A l’ombra del llenguatge”, "La revelació de l’art", de ressons campsmundosians, dedicat a l’escriptor Miquel Pairolí, el gran poema del recull. "No dic res sinó sang" és un conjur punyent que sembla haver escrit premonitòriament pel 17-A del 2017. Marc Chagall deia: “He volgut concretar d’una manera humana la impotència de l’home davant la natura”. Ell amb pinzells, ella amb paraules. Rosa Font fa del “punt petit de llum” claror perdurable.

CULTURA - 

GIRONA - 26 juny 2017

POESIA

 

 

 

Rosa Font aprofundeix en l'inefable quotidià

 

E.V - GIRONA

Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) publica un nou poemari, Em dic la veu (Llibres del Segle), que la reafirma com una de les millors poetes contemporànies d’aquest país, dit amb tot el desvergonyiment que han de tenir les declaracions d’aquesta classe quan són veraces. Així i tot, continua sent una escriptora situada als marges, que és el més semblant avui dia a l’autèntic confort, tot i haver conquerit uns quants trofeus, des del premi Rosa Leveroni al Carles Riba, que podrien haver-la projectada cap a una determinada centralitat literària. No ha estat així perquè la poesia, amb rares excepcions, no sol seguir camins rectes i definits. Rosa Font continua sent, doncs, una poeta mig secreta, que escriu sense cap urgència i amb una discreció gairebé de no-escriptora, uns llibres en què cada cop s’aprima més el jo poètic, com si també la transparència, el no-res, fos un lloc, i un lloc amb vistes de privilegi a les coses més difícils de ser dites i al llenguatge més adequat perquè en realitat semblin tan properes. No és estrany que el també poeta Antoni Clapés afirmi a l’epíleg que Em dic la veu “està cridat a ser un referent de la poesia europea d’aquest inici de segle, perquè en ell s’hi tracta de dir l’inefable tot parlant del quotidià, i de fressar camins nous, imprevistos, al marge de l’error i de la veritat”. Paraules importants.

Clapés subratlla com aquesta cerca diguem-ne de revelació es resol en una bellesa que no sucumbeix mai al sentimentalisme sinó que, al contrari, es formula sovint amb contundència i aspror, i amb un elevat respecte tant de la tradició com de la modernitat. Aquests deutes, que Rosa Font fa explícits en els primers versos de molts dels seus poemes, poden anar de Felícia Fuster a Joseph Brodsky, de Palau i Fabre a Alejandra Pizarnik, de Montserrat Abelló a Samuel Beckett, de Paul Celan a Miquel Pairolí, de María Zambrano al mateix Clapés. Com en els seus darrers llibres, persisteix en l’exploració d’una prosa poètica que harmonitza amb profit amb el seu univers de llum, ombres, minerals i arrels, i en un imaginari molt visual, quotidià i al mateix temps transcendent. El llibre, el presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h), acompanyada del també poeta i novel·lista Josep Navarro Santaeulàlia.

                                                                                                             

EVA VÀZQUEZ

QUÈ HAN DIT DEL LLIBRE DE POEMES UN LLOC A L'OMBRA

MANUEL CASTAÑO

AMB ULLS DE CEC


El premi Carles Riba 2010 ha reconegut, en aquest setè recull, les dues dècades llargues que Maria Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) porta dedicades primordialment a la poesia; a part hi ha també dues novel·les i uns quants estudis de literatura. Té un estil que no és accessible al primer cop d'ull, però en canvi, paradoxalment, els seus poemes són molt més plaents i ben acabats que els d'altres autors més intel·ligibles en aparença però que escriuen amb menys perícia. Fullejats amb pressa o escoltats sense parar atenció al contingut, pot semblar que es tracta de poesia de l'experiència, quan en realitat és tota una altra cosa. Estem davant d'una recerca d'imatges per provar de dir el que no es podria dir d'una altra manera. L'aproximació que s'espera del lector a Un lloc a l'ombra, abans que racional, ha de ser empàtica: deixar-se seduir per la cadència d'uns versos compostos amb oïda experta i per les metàfores sàviament dosificades a fi d'anar a la recerca d'una dimensió de la realitat que sols la poesia pot il·luminar. "Com diràs allò que neix en tu, que et retruny a la caixa del cos i creix en els límits del llenguatge per ser un llenguatge sense límits?" La pregunta ens acompanyarà tot el llibre, estem davant una exploració per territoris poc freqüentats de l'ànima on el tresor a descobrir seran probablement més interrogants.
Afirma Maria Zambrano, pensadora algun cop evocada per Font, que "l'Art sembla l'esforç per desxifrar o perseguir l'empremta deixada per una forma perduda d'existència. Testimoni que l'home ha gaudit alguna vegada d'una vida diferent." La poesia, aquesta mena de poesia, sembla un intent d'explicar les sensacions experimentades davant aquesta empremta, trobada o pressentida. L'últim poema, "Lectures", comença marcant el punt de partença: "El que hi ha a fora té un llenguatge / que no sé com llegir." Llavors cal "llegir amb ulls de cec", construir una nova identitat, un nou jo que miri totes les coses amb una mirada nova i absorbent que assumeix el risc de deixar-se transformar per una experiència més pregona: "escrostonar les pedres, / fer-me insecte entre els joncs, / enfondir-me a la terra." L'ombra, la nit, la foscor, esmentades a cada poema, simbolitzen aquesta situació, aquest estat de l'ànima receptiu a estímuls més enllà del racional.
Però no hi ha lloc al desordre ni al desbordament verbal. La inspiració sovint visual (molts poemes descriuen una escena presumptament viscuda o una foto contemplada) emmarca l'experiment en unes dimensions manejables, i la composició de poemes en versos convencionals o en prosa poètica, amb una musicalitat molt ben pensada, contribueix a evitar el discurs erràtic, la gratuïtat i l'exabrupte. Malgrat que l'objectiu d'aquesta poesia és trasbalsar les percepcions habituals, potser en el cas de Font, encara que això és arriscar una interpretació que voldria una anàlisi més profunda, l'objectiu últim és el contrari, ja que recorre el llibre un anhel de placidesa i de renúncia a les vicissituds de l'existència: "Una sola mirada / en la fugacitat eterna d'un sol cos."
A diferència d'altres poetes que practiquen una escriptura semblant, no expressa desconfiança en el llenguatge, que en el seu cas es revela com un instrument prou apte per a la seva creació, però sí ganes de cessar en la lluita contínua per trobar la paraula justa: "entrem al centre de la imatge / on la paraula és muda i l'ombra es torna llum". Un lloc a l'ombra és el testimoni, també, d'aquesta tensió entre voler entendre i deixar de voler, que el fa encara més interessant.

                        


 

Encabezado 5

QUÈ HAN DIT DE LA NOVEL·LA LA DONA SENSE ULLS

JOSEP PASTELLS

01/03/2015

Cansar-se de mirar


La novel·la 'La dona sense ulls', de Rosa Font, s'inspira en la vida de la pintora Ángeles Santos Torroella.

“Aquesta novel·la vol ser un reconeixement a la vida i a l'obra artística de moltes dones ignorades o silenciades”, subratlla Rosa Font en referència a 'La dona sense ulls', obra mereixedora del premi Llorenç Villalonga -Ciutat de Palma 2013 i publicada en català (maig 2014) i castellà (setembre 2014) per Onada Edicions. Però la trinxera política en què el PP ha convertit els Ciutat de Palma i el boicot de bona part del món cultural català a aquests premis no sembla haver afavorit la difusió d'aquest missatge, ni tampoc la recepció de la novel·la, inspirada en la vida de la pintora Ángeles Santos Torroella. Tingui o no relació amb la desafortunada barreja de literatura i política, l'escassetat de ressenyes que, deu mesos després de la seva publicació, facin alguna cosa més que repetir el que es diu a la contraportada del llibre contrasta estrepitosament amb els mèrits d'una ficció densa i poètica, protagonitzada per Eugènia Duran, en què s'alternen dos moments de la pintora: de jove, quan acaba de pintar la seva obra més reeixida, i d'anciana, quan ja s'ha cansat de mirar.
Mirades i records
“Ja no vull mirar més. Un vel em tapa la cara, després em cobreix el cos, s'escampa per l'estudi, encercla els quadres, la paleta, la taula amb l'ocell mort, i s'apodera de les peònies seques, de la carta i de la butaca”, diu cap al final de l'obra Eugènia Duran, que als disset anys no podia deixar de pintar ni un sol dia: “Necessitava fer córrer els pinzells encara que només fos per embrutar una tela. I escampar-hi els colors: el verd del mar en un dia de tramuntana, el blanc dels quadrets del teu davantal, Maria, el groc dels somnis que reapareixen a les nits blanques, el blau del color del vestit de la nina de porcellana que la mare tenia sobre el tocador”, li explica a la seva germana. Eugènia, que de jove pateix un trauma que marca un abans i un després en la seva existència, canvia la manera de mirar i acaba patint un cert cansament vital quan, ja gran, viu voltada d'absències i aprofita la solitud per recordar el passat.
Morir o eternitzar-se
Com Ángeles Santos, Eugenia té els avis materns a Portbou. A cavall d'aquesta població, Girona i Barcelona, la novel·la aprofundeix en un personatge fascinant que va connectar amb els intel·lectuals de la Generació del 27, es va cartejar amb Gómez de la Serna, Federico García Lorca i Jorge Guillén i va deixar de pintar durant bona part de la seva vida. 'La dona sense ulls', que de cap manera mereix ser ignorada o silenciada, té bones dosis de tragèdia i reflexió, de lírica i amor, d'experiència i passió; vegem-ne un tast: “Ens vam abraçar sobre la sorra, sobre la sorra ens vam despullar: vam sentir la pell i el sexe bategant amb una força instintiva, en un desig irrefrenable. Per uns instants, el món va desaparèixer i ens va deixar allà, ben sols, en aquell territori on no existien la llum ni el color, on no es comptaven les hores ni es veien les muntanyes i el mar, ni tan sols el mar. I així, Maria, ens vam estimar, lluny de les persones i de totes les criatures de l'univers, que palpiten per morir o –qui ho sap– per eternitzar-se”.